Diu la llegenda que l'orquestra del Titànic va continuar interpretant peces de ball mentre el transatlàntic s'enfonsava. Aquests dies d'extensa i profunda inquietud, els debats parlamentaris del Congrés dels Diputats, i les discussions entre polítics a cops de roda de premsa i entrevistes als mitjans, produeixen un efecte semblant, que és el de preguntar-nos: però què diantre estan fent? Que no s'adonen del que passa?

Amb els avis caient com mosques a les residències, la portaveu de Vox va al Congrés a preguntar a Pablo Iglesias per Veneçuela. Grandiós. Una contribució excepcional per orientar cor-rectament la lluita contra les dues grans amenaces que pesen sobre els ciutadans als quals serveixen els parlamentaris: l'epidèmia i les conseqüències de l'aturada econòmica.

El de la portaveu voxista és només un exemple del nivell al qual està arribant els surrealisme dels intercanvis polítics. Poden afegir-hi els altres exemples que els vinguin a la memòria; segur que en seran molts. Com diu una d'aquestes frases tòpiques que val la pena tenir sempre a mà, en situacions d'emergència tot allò que no ajuda fa nosa.

L'exemple de la diputada nacionalpopulista és excepcional per la intensitat de l'estirabot, però el debat polític és ple d'aportacions igual d'inútils i de reaccions que toquen el violí mentre l'aigua va rebentant les mampares dels compartiments i els inunda un rere l'altre. Aquest capteniment només s'explica des de la suposició que tot això durarà dos dies, i que convenen actituds tàctiques que rendeixin fruits electorals quan torni la normalitat.

Naturalment, també s'imaginen que quan torni la pretesa normalitat les coses seran si fa no fa com abans; en altre cas no s'entendrien les actituds pròpies de la lògica anterior.

Com si l'alarma del Titànic hagués estat un simulacre o, a tot estirar, un pànic exagerat per una topada sense importància. En aquest cas, continuar tocant com si res assegurava a l'orquestra un merescut aplaudiment i algunes propines quan els passatgers de primera classe tornessin a la gran sala i reprenguessin la joiosa festa nocturna.

Però no era cap simulacre, ni una petita topada, ni tan sols una esgarrinxada menor. Era un naufragi que ha passat a la història com a prototipus de tots els naufragis civils i com a demostració que la prepotència humana té peus de fang.

Quan s'aixequi l'estat d'alarma no s'haurà acabat res. No s'ha declarat l'estat d'excepció però estem i estarem en una situació excepcional durant molts mesos, i les conseqüències les arrossegarem durant anys. Hem decidit -en això hi ha consens absolut- aturar l'economia per salvar vides, i aquesta decisió conscient canviarà el futur. Haver fet el contrari també l'hauria canviat, i potser per pitjor.

Tot és i tot serà diferent, però al Congrés dels Diputats es reprodueixen els tòpics d'abans, lleugerament adaptats a la realitat pandèmica. No hi ha canvis en l'essència dels discursos. Tampoc en el debat entre estats a la Unió Europea: s'hi exhibeixen els prejudicis de sempre adaptats sense gaire esforç a la novetat. Com si els músics del Titànic haguessin afegit uns efectes d'aigua a les seves melodies per demostrar que estaven a l'altura de les circumstàncies.

I ja sabem quin va ser el final de l'orquestra, i del transatlàntic.