Quan deixem enrere la batalla contra la pandèmia, tocarà avaluar i reflexionar sobre com s'ha fet front a la pitjor crisi sanitària que hem conegut i com han intervingut els diferents àmbits en la resolució del problema. És qüestió obligada per corregir errors i reforçar-se per si un dia torna una crisi semblant.
Som país de poca tradició en l'autocrítica. Quan dic país, tant em refereixo a Espanya com a Catalunya. En aquest i en molts altres casos anem de bracet. Mala cosa, perquè si no som capaços d'avaluar els propis errors, encara ho serem menys d'acceptar les crítiques dels altres.
Dic això a la vista de com han anat les coses en aquests dos mesos de crisi. Una crisi imprevista i en bona part imprevisible que ha obligat a implementar respostes i solucions. De fet, és en l'adversitat quan un càrrec polític mostra la seva capacitat de gestió i lideratge. També passa, i així ho hem vist, en els professionals sanitaris i d'altres sectors tensionats tots per lluitar amb les eines disponibles contra l'enemic comú.
Déu n'hi do la bona resposta tinguda tot i els clarobscurs en alguns àmbits i sectors. Avui voldria parlar del greu error de mantenir el sectarisme, el partidisme, en temps de crisi. Durant prop de deu anys hem estat trasbalsats pel procés independentista, que ha trastocat plans i modificat planificacions i previsions de tota mena. Algun dia algú estudiarà els esforços perduts, les ocasions truncades, els projectes perduts per haver desviat l'atenció cap a objectius inassolibles en comptes de pensar en els problemes directes dels ciutadans.
Però tornant al tema, resulta curiós veure les respostes dels diferents alcaldes/alcaldesses per fer front a la pandèmia. En temps de crisi tota ajuda és benvinguda vingui d'on vingui, sigui qui sigui qui la dirigeixi o la presideixi. En els meus vint-i-vuit anys d'alcalde mai havia refusat una ajuda pública o privada si anava dirigida a millorar les condicions del poble que presidia.
Des de fa dies veiem la bona feina de l'exèrcit en general i de l'UME (unitat militar d'emergències) en particular en multitud de pobles i ciutats de tot Espanya i, lògicament, també de Catalu-nya. Ajuda que ha arribat a molts municipis de la Catalunya Central si l'havien demanada. Són molts els qui han actuat sota el principi d'acceptar ajuda a benefici dels ciutadans. Parlem d'accions destinades a desinfectar infraestructures, equipaments i serveis públics de primera necessitat. O de muntar instal·lacions complementàries als hospitals, o d'acolliment a persones desvalgudes.
Un dia repassarem el mapa d'intervencions i ens adonarem dels buits territorials precisament a les capitals de comarca. No en totes però sí a les nostres de la Catalunya Central. No hem vist cap actuació a Manresa, Berga, Igualada, Solsona, Vic, Moià... podríem anar més enllà i tampoc en trobaríem. És que l'exèrcit no va a les capitals? Hi ha algun reglament o norma que ho impedeixi o ho posi més complicat? No, en absolut. Les unitats militars actuen allà on són demanades. És evident que no poden anar allà on no se'ls demana ni entrar en cap equipament sense la deguda autorització.
Aleshores, per què han anat a uns llocs i no a uns altres? Doncs per la simple raó d'actuacions sectàries i partidistes per part dels alcaldes/alcaldesses d'aquestes capitals. Encara amb el xip posat del procés, no volen passar per aquells que han demanat ajuda a l'exèrcit espanyol. No no ho poden fer, això. És evident que a cada capital hi ha residències amb problemes, zones necessitades de ser desinfectades, espais per netejar... però no. És més fort el partidisme que no pas l'interès general dels ciutadans. Recordem-ho quan repassem actuacions i ens disposem a elegir nou Parlament.
