Amb una sola mirada a la llarga llista de defuncions que ha estat publicant Regió7 des de fa dies ja es feia evident que la mortalitat causada pel coronavirus era molt més alta que les dades diàries que es feien públiques oficialment. L'autèntica magnitud de la tragèdia s'ha anat veient quan el departament de Salut de la Generalitat ha començat a tenir en compte no només les morts registrades en els hospitals com fins ara, sinó també les que havien tingut lloc a les residències de gent gran o a l'habitatge de les persones afectades. És cert que no sempre deu ser fàcil determinar amb exactitud la causa d'una mort fora de l'àmbit hospitalari. Però sí que és possible de comparar l'estadística de decessos habituals de diversos anys entre febrer i abril i constatar les diferències amb aquests mesos dle 2020. O és que algú no vol que es faci visible l'impacte real que està tenint la Covid-19? És del tot absurd que el Govern espa-nyol acusi la Generalitat de crear «confusió i desconfiança» pel fet de fer pública la realitat del coronavirus a casa nostra. L'únic problema és que les dades no seran comparables amb les d'altres àrees que no facin servir el mateix mètode de càlcul. I les variables són moltíssimes. Per exemple, la quantitat d'infectats pel virus és del tot diferent si es comparen només les persones que han anat a les institucions sanitàries perquè tenien símptomes de la malaltia amb les deteccions que es produiran quan es porti a terme -si algun dia es fa- una campanya massiva de tests per detectar-la. Però conèixer la veritat és un objectiu que no es pot ajornar. O és que hi ha algú que no vol que es difongui?

La setmana passada comentàvem que, a conseqüència de la crisi econòmica del 2008, a l'Estat espanyol l'atur havia passat del 8,42 % l'any 2007 al 26,94% el 2013. I que el febrer del 2020 encara era del 13,6 %. Aquesta setmana s'ha conegut el pronòstic del Fons Monetari Internacional que preveu que un altre cop l'atur pujarà per sobre del 20% i que el Producte Interior Brut de l'Estat podria baixar més del 8% per la frenada molt important de l'activitat econòmica. Tot plegat dibuixa un panorama desolador. D'una banda, els ingressos públics baixaran per una lògica recaptació menor d'impostos, i de l'altra, la despesa pública augmentarà notablement, per la necessitat de pal·liar l'atur, la despesa sanitària, la implantació d'ajuts molt diversos, etc. I tot això en un moment que el dèficit públic espanyol ja supera el 100% del PIB i que, per tant, arribarà a nivells desconeguts fins ara. I no només a l'Estat espanyol sinó també a altres països de la Unió Europea com Itàlia o Grècia.

Més enllà de l'economia cal constatar que encara hi ha presos polítics que segueixen a la presó. I d'altres que en poden sortir però hi han de tornar cada vespre. No els oblidem perquè estan patint un doble confinament: el de la injustícia i el del coronavirus. Mentrestant hem de pensar igualment que, malgrat que la magnitud de la tragèdia és molt gran, n'acabarem sortint. Però que cal evitar que n'apareguin d'altres. I això vol dir revisar prioritats i dedicar-hi recursos, cosa que no es fa a nivell individual sinó col·lectiu, o sigui polític. Hi pot contribuir el fet que la pandèmia ha mostrat que tot el que semblava sòlid és precari i que res no és impossible que passi. I també haurem après potser una destacadíssima lliçó: valorar millor la importància de l'aire lliure, de caminar i de córrer, de passejar lliurement per la natura, i aprendre a no malmetre-la. Ja hi ha veus molt autoritzades que asseguren que la crisi climàtica serà molt pitjor que la pandèmia del coronavirus.