Maria Cosp i Boixader, farmacèutica berguedana de reconeguda trajectòria professional, triomfa aquests dies a les xarxes socials amb el seu vídeo sobre el coronavirus i la importància dels testos famosos que els ha costat tant d'arribar. Deu minuts de didactisme són suficients per aclarir conceptes i guanyar-se l'aplaudiment unànime: «És el millor, magistral, senzill, pedagògic. Recomano veure'l!», s'ha dit i escampat a la velocitat d'internet aquests dies. Enmig de tanta disputa a contradir-se i criticar-se com mantenen els il·luminats, s'agraeixen aquests missatges aclaridors. I si el protagonista és algú de casa, doble satisfacció.

Amb tanta incertesa en el present i l'angoixa pel futur que som incapaços de preveure, és important que hi hagi persones creïbles emetent missatges clarificadors. Per exemple, el Dr. Brugada advertint dels problemes que vindran després d'aquesta pandèmia per no haver atès altres patologies que també necessitaven atenció mèdica, però que el col·lapse assistencial ha hagut d'ajornar. O la consellera de Salut, Alba Vergés, fent públiques les xifres de morts a Catalunya durant el període que portem de Covid-19. No tranquil·litzen, però ens fan tocar de peus a terra després de dies de desconfiar si ens explicaven la veritat. Prou ho deia tothom, que s'estava disfressant la realitat, i ho va dir contundentment l'alcalde Castells quan les xifres oficials de morts a la Conca d'Òdena no eren les que ell comptava diàriament patint al territori. També reclamaven xifres exactes de defuncions des de Madrid i amb insistència desvergonyida els periodistes de mitjans espanyols en les rodes de premsa dels consellers catalans. Ara que ja saben com d'esgarrifosa i dolorosa és la xifra, se senten interpel·lats a fer públics els seus números i s'excusen atacant la Generalitat perquè, diuen, crea «confusió». Poc que anirem bé, així.

Algú hauria de recordar al ministre Illa, català de naixement com és, aquella dita «quan fou mort el combregaren», perquè n'expliqui el significat a tots els salvapàtries que envolten el nucli de l'autoritat «competente». Per exemple: els testos que no van saber comprar a temps haurien estat útils per validar les xifres que no s'atreveixen a admetre, superats com tenen tots els rècords amb relació al nombre d'habitants; que sàpiguen que, a l'empara de la llei mordassa que sanciona infraccions i fakes tòxiques, ja poden sancionar el ministeri per no dir quanta gent ha mort a casa o en residències; que diguin a la ministra podemita de Treball, Yolanda Díaz, que, en lloc de retallar els fons per a polítiques d'ocupació activa, «perquè el poble ha de menjar», comenci per les assignacions a la casa reial, a l'exèrcit i a les forces de seguretat cofoies pel mèrit d'haver detingut un individu que havia robat 30 quilos de taronges; i, entre altres mesures d'eficiència governamental, que posin fi a l'elusió i l'evasió fiscal que fan grans fortunes i empreses de l'Ibex. De què els serveix tant poder centralitzat? Sisplau, un altre aclariment útil: el pacte Moncloa 2-G que blanquejarà el del 1977, quant temps durarà?