Una de les qüestions és com serem després d'aquesta experiència que Alba Vergés assegura que transformarà per sempre la nostra vida. Sense ser tan catastrofistes (serem a temps d'apujar el llistó de la tragèdia), també ens preguntem si tot plegat haurà servit d'alguna cosa. En això semblo Vergés, i m'apunto al maximalisme gatopardià: tot canviarà i res no ho farà. Només si Vergés té raó, i la pandèmia ha arribat per radicar-se com el denominador comú del que queda de les nostres vides (i les de les generacions que vindran), res serà igual i haurem d'inventar el món abans que algú el reinventi per nosaltres. Però si d'aquí a dos anys del coronavirus només en queda un calamitós i ja potser llu-nyà ressò de mort i una presència incòmoda d'indigència, la veritat, no serem tan lluny d'on érem.