Tot i el confort de les nostres llars, el magnífic temps que ens embolcalla i la durada del confinament d'aquells que no som imprescindibles per a la salut i les emergències i tota la cadena que se'n deriva, comencem a trobar a faltar sortir. I no tan sols sortir al carrer sinó fer-ho al camp, a l'espai rural, ja sigui corrent, amb bicicleta o caminant, tant és.
Ara que estem rebent un màster sobre virus i pandèmies -o potser una sobredosi, plena de contradiccions i dubtes que voldríem que fossin segurs- trobo que es fan servir una sèrie d'expressions molt conegudes en el camp dels incendis per parlar de la situació que vivim. Expressions emprades en tot tipus d'incendis, potser més en els de vegetació, però també en els industrials o els d'habitatge. Recordem que en un incendi urbà -d'uns magatzems de venda al públic, per exemple- les regles bàsiques que es busquen són: a. que l'incendi no es declari. / b. que si es produeix no es propagui i es confini en un espai limitat / c. que totes les persones que hi ha al local puguin sortir-ne il·leses / d. que els bombers tinguin el pas franc per actuar.
Això, naturalment, és una simplificació d'una explicació més complexa.
També en el cas d'incendis de vegetació es parla d'evitar l'inici o eclosió de l'incendi, reduir o frenar-ne la propagació, fer tallafocs i contrafocs; d'evitar-ne les reproduccions. Recorden la reproducció del foc del 1998 que va fer que un incendi de 1.500 ha, que va començar a Aguilar de Segarra, ultrapassés la serra de Castelltallat i la de Pinós i arribés a prop de Solsona, amb un total de 27.000 ha cremades?
Un altre factor que cal tenir present aquests dies és l'organització. Tal com es destaca al diari de dissabte, en aquesta crisi els alemanys han fet d'alemanys i els llatins de llatins.
Posaré com a exemple la manera com es desenvolupen les reunions. Una vegada, a Alemanya, en una reunió per parlar d'un tema concret, un dels assistents va treure una qüestió relacionada, però no central del tema que es tractava. El director el va fer callar immediatament. En sortir de la reunió vaig demanar al director el perquè d'aquell tall contundent a l'altra persona. Molt senzill, em va dir; els assistents ens havíem preparat pel tema tal; si algú en treu un altre segur que perdrem el temps perquè no l'hem preparat! Justa la fusta! Exactament el que fem sovint els llatins. No hi fa res que la reunió tingui un ordre el dia. Hi anem amb les mans a la butxaca o amb un quadern i llapis (ara amb un portàtil), per quedar bé. Perdre el temps i fer cara d'atrafegat en acabar el dia sense haver fet res de profit, però carregat de reunions. Com també es típic acabar la reunió i «quedar com amics» però sense cap conclusió, accions encomanades i comprovacions d'aquestes en una data concreta. Genial. Tot el dia de reunions!
Sembla, segons deia el nostre president, que el Gobierno els ha convocat a una reunió, sense gaires explicacions. Ja hi som. Ho veuen?
Tendim a pensar, a les reunions, que els altres (els científics, els països que han estat més previsors, l'OMS) ja poden dir missa que nosaltres ja sabem què cal fer i ens en sortirem. La nostra improvisació, que ens converteix en genials en moments d'atzucac, no es pot fer servir sempre. Fer-ho ara ens ha portat a reaccionar tard, a menystenir el perill i a desoir els qui ens advertien, a deixar que l'incendi es propagui i es reprodueixi sense control.
