La solidaritat pura i incondicional no coneix fronteres, ni afinitats, ni parentius. La solidaritat intergrup, en canvi, la més habitual, la que practiquem amb la família, la colla, els veïns de l'escala, del poble i del barri, o amb els conciutadans de la nostra ciutat o país, està sotmesa a contrapartides, expectatives i condicions, explícites i implícites.

El discurs de Pedro Sánchez dels darrers dies, i sobretot l'article que va publicar al Guardian la setmana passada, produeix vergonya aliena. No perquè li falti raó en reclamar una reacció conjunta de la UE a les conseqüències de la pandèmia, sinó pel llenguatge que fa servir: grandiloqüent i moralista però desproveït de la més mínima autocrítica.

Els negociadors holandesos i alemanys no acceptaran unes ajudes basades en uns bons mutualitzats, és a dir a pagar entre tots si van mal dades, si no en tenen el mandat dels seus parlaments. I els diputats i diputades d'aquests parlaments difícilment hi accediran mentre molts dels seus electors estiguin convençuts que, en termes general, espanyols i italians tendeixen a gastar massa i malament, els costa planificar, no compleixen les obligacions adquirides i són massa permissius amb la corrupció. Des d'aquest punt de vista, és difícil que acceptin garantir el retorn d'uns diners que s'hauran d'invertir, sobretot, en aquests dos països del sud especialment colpejats per la pandèmia. Vosaltres avalaríeu un préstec al vostre cosí més tarambana? Doncs això mateix és el que pensen molts europeus del nord.

És evident que aquesta visió conté una dosi important de clixé etnicocultural; però és cert també que Espanya no s'ha esforçat prou a demostrar que aquests apriorismes estan definitivament fora de lloc. Encara més, darrerament l'opinió pública europea ha pogut veure confirmats alguns d'aquests prejudicis per fets difícilment contestables: aeroports sense avions, trens d'alta velocitat infrautilitzats, rècord d'incompliment de directives UE, pressió fiscal més baixa que la mitjana, pitjor resposta (a jutjar pels resultats) a la pandèmia i incapacitat (o manca de voluntat) per lluitar contra la corrupció. Aquesta darrera idea exemplificada ni menys ni més que per una família reial enriquida mitjançant el cobrament de comissions ocultes, i a qui no es permet investigar.

I sí, ja sabem que Holanda juga brut fent de paradís fiscal dins la mateixa UE; i que Alemanya és qui més s'ha beneficiat de la moneda única per potenciar la seva indústria exportadora. I això cal posar-ho sobre la taula i exigir que s'hi posi fi, en el primer cas, i que es compensi, en el segon. Ara bé, no són Holanda ni Alemanya qui ara demanen ajuda. Són Itàlia i Espanya. I són per tant aquests dos països els que, en lloc d'escudar-se rere els grans conceptes, han de donar arguments concrets i constatables per convèncer les societats alemanya o holandesa que els cal de modificar el seu punt de vista. És per això que Sánchez faria bé de deixar de banda l'orgull nacionalista i la superioritat moral per assumir culpes i errors i oferir compromisos i reformes.