Escric el 14 d'abril, «dia de la república». En aquest dia vull recordar que salvar vides, salvar la població i preservar la salut de la nostra societat exigeix mesures clares i democràtiques. Necessita la participació del poble, unitat dels de baix i complicitat entre totes les tendències socials i polítiques. Per al capital, aquesta crisi és un parèntesi, el cost seguirà intentant que el paguem els de sempre a través de la política neoliberal. Per a la població avui confinada, col·locar la defensa de la vida i del dret a la salut al centre exigeix avançar en la llibertat, en la igualtat i en la fraternitat republicanes. Vivim moments dramàtics al món sencer. Estem en una situació de crisi humanitària de tal dimensió, que és difícil de qualificar. Alguns parlen de guerra mundial, però no hi ha grans pobles ni blocs de països confrontats, qui ens ataca és un virus, una partícula minúscula. Aquí pateix tota humanitat. La guerra que no acaba i on sí que hi ha una confrontació és entre classes socials, i aquesta és molt profunda. Els lobbies dominants volen salvar el seu sistema d'explotació capitalista. Els activistes socials afrontem aquest desastre pensant en salvar tots els pobles de la catàstrofe, i en aquesta lluita contra la pandèmia defensar els interessos dels treballadors i del poble. Hi ha una contradicció social més profunda que surt a flotació, mostrant que hi ha immenses desigualtats de classe entre rics i pobres i que aquests últims són els que més patiran. Hem d'ajudar totes les comunitats que més pateixen amb la pandèmia. Al mateix temps que es fa indispensable no tornar a caure en errors passats i que tota ajuda s'agrupi al voltant de punts bàsics d'un programa d'urgència per a les persones, enfront dels interessos sempre egoistes i també paràsits del capital. Estem sotmesos a una descarnada i constant disputa entre capital i treball, entre capital i vida. Una baralla que traspassa cada decret, ordre ministerial o roda de premsa dels diferents nivells governamentals del regne d'Espanya. Un esforç que exigeix més democràcia, igualtat, llibertat i fraternitat per a la ciutadania. Ofegada en el marc legal monàrquic del 78, la lluita de la feina sobre el capital produeix pocs i contradictoris fruits, que sempre s'acompanyen d'una lletra petita que acaba sent la principal. Ho vam veure en els pactes de la Moncloa, que van assentar un règim heretat del franquisme basat en un capitalisme d'amiguets i cor-rupte. Ho vam constatar en la crisi del 2008, quan es va salvar la banca a còpia de retallades es va obrir l'enorme fractura en desigualtat i pobresa que ara pesa sobre més del 26% de la població, i que està afectant la manera com patim aquesta triple crisi sanitària, social i econòmica. Encara que hi hagi privacions de tota mena, durant aquesta crisi que no és només «sanitària» la classe treballadora ha demostrat que entre la classe desposseïda ningú deixa anar la mà de ningú, i menys en els moments més difícils. La solidaritat de classe és l'element superador davant de la proposta del capitalisme que pregona sense èxit l'individualisme, l'egoisme i la competència. El diumenge dia 12 va comparèixer el Govern espanyol a la televisió parlant de guerra, quan el que en realitat patim és una crisi sanitària i de classe sense precedents. Aquí i ara es tracta de salvar vides, de protegir-les, no d'arrabassar. No estem en guerra i sobra el militar a les rodes de premsa. En aquests quinze dies en què únicament es van realitzar activitats essencials no hi va haver juntes d'accionistes, però sí tota mena de tasques associades a protegir i mantenir la vida (sanitàries, d'alimentació, neteja o cures), professions totes elles àmpliament feminitzades, moltes vegades mal pagades i sotmeses a una injusta i altíssima precarització. Cada dia de demora de mesures socials empitjoren el present i el futur de milions de persones. És urgent agilitzar tots els ajuts per encarar aquest confinament i la patacada econòmica que arribarà. El poble està salvant el poble. Cal no deixar ningú fora.
