Una mensualitat és un espai temporal de difícil mesura perquè ni és curt ni és llarg. En condicions normals de vida, és un sospir. Però per a la majoria, gosaria dir tothom, l'últim se'ns ha aparegut com una tenebrosa eternitat. La percepció, aquella subjectiva manera de veure les coses, ens fa sentir que ha passat un món des que la pesta moderna va entrar a totes les nostres vides. Només fa uns trenta dies que tot va esberlar-se. Si als que no ens ha colpit (encara) de forma directa ens pot semblar tal cosa, imaginem-nos la càrrega que és o ha estat per als que han passat bona part d'aquest temps en una UCI. Intentant respirar amb penes i treballs o connectats a un dels inquietants respiradors. Quan sembla que comença a remetre l'agressivitat del mal, tot i que encara amb desenes de cadàvers diaris i moltes incògnites, som legió els que comencem a mirar de reüll per veure com hem quedat i els bonys a la car-rosseria de les nostres vides (i feines).
La mesada és la forma en la qual és paguen el salaris avui en dia, per contrapunt amb la setmanada de les fàbriques on treballaven bona part dels nostres progenitors. Les empreses valoren i comparen la facturació mes a mes. Les estadístiques d'avui es fan per trentenes per sobre de les dotzenes dels nostres avis i besavis a pagès. Els especialistes en macroeconomia porten les últimes quatre setmanes anunciant que el cel ens caurà al cap tal com temien els gals d'Uderzo. És la gran carpeta que ens espera quan l'emergència sanitària es pugui encapsular als hospitals i centres d'atenció als malalts. Qualsevol sector de l'economia privada local està en risc, en precari, desmanegat o a punt de fallida. La indústria, el comerç, la restauració i el turisme han estat colpits primer per la hibernació econòmica decretada pels governants i després per la caiguda del consum. I aquesta és la segona gran plaga que arriba. Ningú voldrà comprar un cotxe i a la Seat de Martorell ho saben. Veient les seves vendes mensuals, han presentat un ERTO (l'acrònim maleït) per a milers de treballadors. I Denso a Sant Fruitós. I la majoria dels restaurants han enviat els cuiners a l'atur momentani. I tantes altres firmes particulars, petites i grans. Més del 30% de la població activa del Berguedà està aturada. 16.000 treballadors del Bages són a casa esperant notícies. Regulars o dolentes. Tothom està expectant pel seu futur laboral. Els sindicats, abans combatents i reivindicatius, accepten les regulacions d'ocupació amb resignació sindical pròpia dels nous i fotuts temps. Les cases rurals acumulen cancel·lacions per a la temporada d'estiu. Els visitants llunyans no voldran saber res de nosaltres, ni de les cuines estrellades o de Mont-serrat. Les mesures de separació i els elements de seguretat configuraran espais de consum més buits, potser per torns i amb distàncies impensables fins ara. Les tavernes admetran menys clients, o sigui amb la meitat dels cambrers i la resta a l'atur. Recollir aquest pessimisme privat desencoratja però ara és ben real tot.
Mentrestant, les administracions públiques, les de les bones paraules, a vegades les de paraules només, van fent el seu camí. No ajuden, no ajudaran i segurament ni poden resoldre les dificultats dels emprenedors i els treballadors, però és el seu deure deixar de versar en llatí i donar excuses per passar al mode resolutiu i coordinat. Mentre al món empresarial tothom es prepara per retallar costos, assumir pèrdues, mitges jornades i sacrificis diversos, encara no hem escoltat res similar en les pesades, duplicades, triplicades i ineficients administracions. La darrera crisi la van passar perdent una o dues pagues extres, crec que mig compensades. Ara, la mare de totes les crisis és aquí. I ells també.
