Als darrers temps la sanitat torna a estar al centre de l'actualitat, per raons òbvies. I en boca de tothom. Possiblement el debat existent al seu entorn s'ha revifat amb força perquè aquest és un tema sensible, ja que la salut és un valor important en la societat d'avui. Cada dia, a les vuit del vespre, un bona part de gent surt als balcons, durant aquest llarg i tediós període de confinament, a aplaudir la feina que fa tot el personal sanitari. Hom podria dir que la seva tasca és professional i que ja va lligada al seu sou. Però s'entén que, llevat d'alguns casos puntuals, no estan gaire ben pagats per la responsabilitat que tenen i que hi aporten, en general, un grau d'implicació i generositat remarcable.

Durant anys, aquest ha estat un àmbit en què els pressupostos públics van anar minvant per la contenció del dèficit i, malgrat que els polítics de torn sempre diuen que tenim un dels millors sistemes sanitaris del món, la veritat és que la inversió per habitant és de les més baixes d'Europa. De manera que si té qualitat deu ser per la competència tècnica dels que s'hi dediquen, no pas pel material o les infraestructures de què disposen.

Amb la crisi desfermada pel coronavirus maleït, s'han començat a veure les grans mancances d'aquest estat que centralitza i gestiona molt malament els recursos econòmics, en bona part pel gran forat fiscal produït dels voltors oligopolístics que es mouen a l'entorn de les estructures politicoadministratives i la «picaresca» general dels petits, que és un gènere clàssic de la literatura castellana.

Al món de la salut hi ha massa opinions, i no totes fonamentades. Tothom vol ser atès al més aviat possible i sovint el debat públic-privat emmascara una realitat molt més complexa. Per tant, obvio entrar en aquest jardí i prefereixo llegir les opinions fonamentades de gent que hi entén molt més, com el metge Antoni Sitges-Serra, catedràtic de cirurgia de la Universitat Autònoma de Barcelona, que acaba de publicar un llibre, del qual ja se n'han fet cinc edicions des del gener passat: Si puede, no vaya al médico (ed. Debate/Libros del Zorzal). És un bon retrat de la medicina, aquest antic i noble art de curar, des de dins mateix. Des d'una perspectiva humanista hi reflecteix totes les llums i ombres. Una obra no exempta de polèmica, ja que despulla els interessos econòmics que s'hi mouen. Una de les coses que m'han quedat gravades de la seva lectura és que sovint s'han fet grans inversions en alta -i, doncs, cara- tecnologia per després comprovar que utilitzant-la tampoc s'acaben salvant tantes vides. I és ara com podem comprovar que, possiblement, si una part d'aquesta despesa s'hagués invertit en més llits, UCI i material potser aniríem més ben servits davant d'una crisi sanitària com la que estem vivint avui. Al cap i a la fi la vida és biològicament finita i l'important és gaudir d'un bon servei que derivi en una millor salut i qualitat de vida en la mesura del possible.

Per cert, deixeu-me acabar amb una reflexió que fa dies que em volta pel cap. L'origen d'aquest virus és a la Xina i sembla possible que, com altres vegades, el brot sorgís en un mercat d'animals. Siguin, o no, exòtics i salvatges, és clar que allí no es compleixen les mesures de control sanitari adients. I es tracta d'una gran potència que, a més, se sospita que va amagar informació a l'inici de la pandèmia que hagués estat clau per evitar el contagi ràpid i massiu. Si això arriba a passar en un altre país, ben segur que la comunitat internacional li demanaria danys i perjudicis. En canvi, ningú diu ni piu i, per postres, encara fa negoci venent-nos material sanitari. Déu n'hi do!