Com va evolucionat la pandèmia del coronavirus? Segur que el lector n'ha anat seguint els detalls dia a dia. Fem-ne només, doncs, una visió de conjunt d'alguns trets del confinament que fa un mes i mig que patim. Fa setmanes, per exemple, que ens preguntem què hi fan aquests personatges vestits amb uniformes llampants i plens de galons i medalletes, a les rodes de premsa informatives que sovint convoca l'Estat. Com és que hi són si no poden donar cap mena d'explicació perquè no són pas experts en epidemiologia ni tenen coneixements tècnics sobre la pandèmia? Què vol transmetre aquesta exhibició contínua de militarització en una crisi sanitària? Només hi ha una excusa. Es tracta de reforçar una idea bàsica: és l'Estat qui mana i qui ha decidit barroerament aprofitar l'ocasió per recentralitzar i assumir tot el poder. La presència contínua de les forces armades vol dissuadir de cap vestigi d'oposició o d'intent de resistència. Tot en una sola mà, la del govern de Pedro Sánchez, tutelat per la milícia. I d'aquí neixen falsos eslògans, com que els virus no entenen de territoris, que és del tot fals com es comprova veient la diferent afectació del coronavirus als diversos països europeus i dins de l'Estat mateix. Però, alhora, l'exhibició de cossos armats ha tapat la veu dels autèntics especialistes, dels que poden explicar de debò les mesures que cal prendre. Dels que, en resum, són els que haurien de manar en una situació de pandèmia, al costat dels que han de protegir la majoria dels ciutadans per tal que el sotrac econòmic que el coronavirus comportarà no sigui pagat per la població més indefensa, que encara no s'ha recuperat de la recessió econòmica del 2008.
L'altra gran qüestió, que tothom ha notat, són les decisions erràtiques que l'Estat ha anat anunciant, sovint improvisades o amb canvis constants. Cal reconèixer que la situació no és fàcil, però sorprenen les vacil·lacions i rectificacions contínues, com el recent desgavell sobre les sortides que podran fer aviat els infants. O allò que va dir el general cap de l'Estat Major de la Guàrdia Civil: que la seva missió era «minimitzar el clima contrari a la gestió de la crisi» que està fent el govern de l'Estat. O sigui treballar contra l'oposició. Però veient la reacció se'n va disculpar dient que havia estat un lapsus. No va ser així: el general llegia el que tenia escrit i va haver d'insistir -sense que se'l cregués ningú- que no volia dir el que havia dit. O l'escàndol amb què la representant del Govern espanyol, María Jesús Montero, va reaccionar quan la portaveu del Govern català assegurava que en una Catalunya independent no hi hauria hagut tants morts i afectats per la pandèmia perquè hauria actuat abans del que va fer el Govern de l'Estat, com la Generalitat des de bon principi demanava. Per cert, com jutjarà l'opinió pública la gestió de la pandèmia si es confirma que Espanya pot aconseguir el trist rècord mundial del màxim nombre de morts pel coronavirus per milió d'habitants?
Però tot i això no oblidem que continua havent-hi presos polítics -i preses- que encara passen el confinament a la presó: una nova injustícia que s'afegeix a la de la seva condemna. I no deixem de banda tampoc una data: avui 25 d'abril fa exactament 10 anys del 25 d'abril de 2010, el dia que va tenir lloc la primera consulta a Manresa sobre la independència de Catalunya, organitzada per un gran grup de voluntaris amb el nom de «Manresa Decideix». El resultat va ser ben clar: hi van participar 11.922 votants, dels quals 11.382 van votar «sí». Només fa 10 anys o ja fa 10 anys. Tant se val. Però recordem-ho després de passar confinats el Sant Jordi més insòlit de les nostres vides.
