A qui confiaries la teva vida, a un científic o a un polític?, pregunta el titular d'un mitjà de comunicació. La resposta sembla clara, oi?, però no ho és.

Per començar, de quin científic parlem? Perquè si tinc mal de panxa vull el més savi dels metges, però no en trec res que m'examini un físic nuclear o un químic supramolecular. M'estimo més un diputat amb el títol d'infermeria que l'astrofísic que guanyarà el Nobel buscant galàxies a l'espai profund.

Després, de quina vida parlem, de la meva vida amenaçada de forma singular en un entorn normal, o d'una amenaça com aquesta pandèmia estesa per tota la capa de la Terra? Perquè si el cas és el segon, llavors els científics de la nostra confiança potser ens donaran una extensa pluralitat de respostes incompatibles entre elles.

Per exemple, davant la qüestió de permetre les sortides a passejar de la mainada, el científic de la psicologia infantil s'hi mostrarà a favor i reclamarà estendre-les al màxim per tal que els menuts juguin sense restriccions amb els seus amics; d'aquesta manera, dirà, els evitarem un estrès per confinament capaç d'afectar-los l'equilibri mental la resta de la vida. Però el científic epidemiòleg dirà que la mainada és una màquina d'escampar malalties, com demostren les guarderies en les temporades de grip, i serà partidari d'evitar les sortides o restringir-les al màxim; de fet, ens dirà, ningú no hauria de sortir de casa per fer res, però res de res.

Segurament tots dos tenen raó, i això és un gran problema. Per quina de les dues opcions farem una aposta que és de vida?

Llavors apareixerà el doctor en Ciències Econòmiques i dirà que el país se'n va a l'aigua i a la ruïna si no s'aixeca el confinament i totes les empreses, de tota mena, tornen a treballar, i les escoles a ensenyar perquè d'aquí a uns anys no paguem els efectes d'un lapse irrecuperable en la formació dels joves.

Davant d'aquesta proposta radical, l'epidemiòleg es posarà les mans al cap i el psicòleg infantil aplaudirà en retorn a les aules. Ja tenim tres punts de vista. En quines mans científiques dipositem la nostra sort?

«Que decideixin els experts!» és una consigna capaç de suscitar grans aplaudiments. Però les decisions a prendre afecten una gran varietat de camps en una dinàmica de manta curta: quan s'estira per un costat s'arronsa per l'altra. Sanitat o economia? Psicologia o epidemiologia?

L'expert capaç de respondre seria un «expert en tot plegat», i d'això no n'hi ha. Perdó, sí que n'hi ha: els filòsofs intenten complir aquesta missió. He llegit alguns comentaris de gent del gremi i mostren el mateix desconcert que tothom; se'n surten alçant el vol. Uns altres experts en tot plegat som els periodistes d'opinió, especialistes a dictar tractaments infal·libles a partir de diagnosis precipitades sobre dades insuficients.

I finalment hi ha els polítics, als quals se suposa experts en conciliar interessos contradictoris, punts de vista incompatibles i parcialitats vagament complementàries. Ells, a més a més, han rebut de tots nosaltres l'encàrrec de prendre decisions complicades en moments dramàtics. I si resulta que són uns enzes, només una part de la culpa és seva; nosaltres ens hi podríem haver fixat millor en elegir-los.

De fet, també ens podem equivocar quan triem un metge, un psicòleg o un economista, i li confiem la nostra sort perquè té un grapat de diplomes i algú ens n'ha parlat bé. Amb sort, serà dels bons i ens traurà del mal pas. I si no, quan siguem morts ens combregaran.