Hem passat, més que viscut, un Sant Jordi irreconeixible malgrat tots els esforços de simulacre. La diada del llibre i la rosa és una de de les grans cerimònies anuals en què la comunitat s'aferma com a tal, confirma la seva identitat col·lectiva i reforça els llaços emocionals que li donen solidesa. Ja diuen els Evangelis que no vivim només de pa. Comentàvem ahir la necessitat de fer conviure la lluita contra el virus amb la màxima normalitat econòmica possible; afegirem avui: també amb la màxima normalitat social possible. Només amb la primera no seríem del tot humans.

El mite clàssic de Prometeu ve a tomb en aquesta situació, almenys tal com Plató el posa en boca del sofista Protàgores en el diàleg del mateix nom. Diu que els deus van repartir les diferents capacitats entre els éssers vius d'una manera equilibrada, però es van oblidar del gènere humà, que va quedar indefens davant les bèsties. Per compensar-ho, Prometeu va robar per als humans el foc i la tècnica -és a dir, la forja, essencial a l'edat del ferro- i després els mateixos déus els van regalar el «sentit moral», que els habilitava per viure i cooperar en societats cada cop més grans. Totes dues capacitats són pròpies de la humanitat: la de produir béns abundosos amb l'ajuda de la tecnologia i la de formar extensos grups socials amb una rica activitat de participació. (Protàgores, que era un demòcrata a la manera de l'època, afegeix que els déus van dotar de capacitat política igual tots els homes).

Convé que no oblidem aquestes dues dimensions en parlar de la nostra vida després del pic del coronavirus, quan la baixada de les corbes aconselli obrir la mà dels confinaments. És certament important per a l'economia que els comerços avui tancats puguin obrir, per estimular les vendes que al seu torn activen les cadenes de producció i distribució, i que puguem tornar a entrar als bars i als restaurants per posar en marxa la complexa activitat econòmica que en depèn. Som ben conscients que tot això s'haurà de dur a terme sense concedir cap facilitat al rebrot de les infeccions. Per tant, haurem d'anar a comprar, i a dinar, i potser a la platja o d'excursió, prenent mil i una precaucions. De fet, si el confinament dura gaire, arribarà el dia en què ens fem portar a casa els plats exquisits de les bones fondes i els cafès de les bones cafeteries, igual com ens anirà succeint amb tants altres productes la compra dels quals estem ajornant per a quan «tot hagi passat».

Però el concepte de distanciament social és l'antagonista del contacte social. Sense la dimensió social, sense el contacte proper i divers, sense la gran xarxa de grups interconnectats que formen una ciutat o una comarca, només serem mig humans. De productives també en són les abelles i les formigues, però no ens consta que formin colles d'amics, penyes d'aficionats o clubs de debat. Es pot reorganitzar l'economia per adaptar-la a qualsevol situació -i si no ho fa ningú ho farà tota sola, com tantes vegades al llarg de la història, cobrant el tradicional peatge d'exclosos i marginats-, però amb això no n'hi ha prou; també caldrà que tornem a parlar i a riure cara a cara, que ens apleguem per caminar junts, que ens exhibim al carrer i ens dediquem a badar davant l'exhibició aliena, que refermem la pertinença física a la comunitat; en altre cas, sense tot això, la nova normalitat ens privaria de la meitat del que som. Caldrà trobar les maneres de fer-ho possible. No fos cas que el necessari esforç per salvar vides ens deixés sense vida de veritat.