El dijous 12 de març els alumnes sortien de les seves escoles i instituts i se'n tancaven les portes amb la previsió de reobrir-les dues setmanes després. Passades sis setmanes, els edificis continuen immersos en l'espès silenci de les aules buides. Però la maquinària educativa ha hagut de, primer, mantenir una certa inèrcia i, després, mirar de recuperar ni que sigui una part de l'embranzida. El de l'ensenyament és, doncs, un àmbit que viu una excepcionalitat dins de l'excepcionalitat. Sortosament, en aquest cas, la nostra ja és una cultura avesada a les noves tecnologies, que ara han esdevingut imprescindibles en aquest camp. Però és encara un àmbit amb molt camp per córrer. Malgrat tot, en sis setmanes la majoria dels centres han estat capaços de reconnectar amb els seus alumnes, incorporar-los a una aula virtual i restablir dinàmiques. Té molt mèrit. Però el repte és ara trobar el punt just entre el que podria haver estat una desconnexió, i el que podria ser una sobrecàrrega que, de retruc, pugui accentuar les bretxes socials. No serà gens fàcil, però cal valorar l'esforç.
