Com els dos deixebles que anaven cap a Emaús, ens sentim tristos i atabalats. Seguim immersos en aquesta profunda crisi de salut provocada per la Covid-19. Aquest virus desconegut i potent que ha obligat a canviar moltes rutines en les nostres vides. Mai, res tornarà a ser igual.

Veiem com la natura ens demostra cada dia que nosaltres som simplement els seus convidats, no els seus propietaris. El temps va a un ritme que mai havíem imaginat. Tenim temps per reflexionar i pensar. Valorem situacions passades que ja ni recordàvem. Quants records teníem oblidats a l'armari!

Normalment el nostre ritme de vida i el tarannà frenètic de cada dia ens dificulta conèixer i reconèixer les coses i les persones que ens envolten. Ara ens hem adonat que l'estreta convivència amb les persones més estimades ens fa descobrir en elles virtuts, i també defectes, que ens passaven desapercebudes. Coneixem millor la parella, els fills... Fins i tot descobrim racons de casa que, malgrat passar-hi cada dia, no hi reparàvem. Quants balcons, finestres o terrats que habitualment eren espais buits, sense activitat, ara adquireixen un gran valor, són els nostres enllaços amb aquells veïns que no sabíem ni que existien. També ens hem adonat que en una societat en què disposem de molts mitjans tecnològics per afavorir la comunicació i el nostre benestar, hi està aplanant l'ombra cada vegada més i més gran de la «solitud» (persones que passen el confinament, soles; pateixen la malaltia, soles; moren, soles...).

Cadascú de nosaltres està tenint unes vivències que ens marquen prou per sentir-nos atabalats i tristos. És en aquest punt quan necessitem un acompanyament que posi llum a la foscor, igual que els caminants d'Emaús es van deixar acompanyar per Jesús, que va il·luminar el desastre de la seva mort tot fent-los reconèixer el camí de la vida en Crist.

Per a nosaltres aquest acompanyament és l'esperança que quan arribi el dia en què tot això passi, entendrem de veritat que tot allò que realment importa no té preu. També entendrem que l'amor no es deixa per a demà, ja que tot és incert i cada albada és un miracle, i el que és més important, quan tot això passi... potser serem una mica més humans!