Llegeixo l'entrevista d'aquest diari al cap de la Policia Local de Manresa, i la fotografia d'en Jordi Mora que il·lustra l'article, amb un somriure de satisfacció, diu tant com el titular: «La policia no està acostumada que l'aplaudeixin quan va pel carrer». Com a persona de teatre entenc la sensació de benestar que produeix aquesta acció, tant per part de qui l'executa com de qui la rep encara que sigui fora d'un escenari, encara més si es tracta de col·lectius acostumats a ser el centre de la crítica mediàtica i ciutadana no precisament per rebre elogis.

Hi ha qui dirà que tampoc cal fer-ho, perquè no s'hauria de premiar l'exercici d'una tasca quan aquesta és de servei públic i l'obligació és la de desenvolupar-la eficaç i correctament; hi podria estar d'acord si visquéssim temps normals però aquests no ho són, les persones que des de primera línia estan sotmeses a la pressió del paper que els ha tocat fer per garantir el bon desenvolupament d'una situació que causa incomprensió, rebuig i malestar, també necessiten l'escalf i suport inherents a la condició humana; sobretot si el paper no és el més agraït del guió.

Amb els teatres i les sales de concert tancades continuem amb la necessitat d'aplaudir, d'alliberar una energia que no és més que el producte d'una satisfacció pel que estem veient i estaria bé que ho féssim més sovint. El diccionari ens diu que aplaudir és un senyal d'aprovació o entusiasme, però també és cert que un aplaudiment a mitja funció no assegura que l'èxit del conjunt sigui l'esperat, això no ho sabrem fins al final quan l'ovació obligui als actors a sortir a saludar diverses vegades; un aplaudiment a mitja trama l'únic que fa és esperonar-nos a continuar fent-ho bé, d'aquesta manera, així hauria de ser. L'escenari no és tan diferent de la vida real, de vegades el públic pot ser cruel, hem vist balcons plens d'aplaudiments cada dia a les vuit del vespre des dels quals, hores abans o després, també s'increpava en molts casos sense lògica ni raó. Penso que a totes les ciutadanes i ciutadans ens ompliria de satisfacció continuar veient aquest rostre amable que el cap de la policia ha exhibit en aquesta escena, també al final, quan sigui l'hora de baixar el teló; que fins a les hores no hi hagi cap esbroncada que trinxi la bona feina feta no és un objectiu fàcil, depèn molt de la qualitat humana no tan sols del director, si no també del saber estar en escena de totes les actrius i actors sota les seves ordres. Vivim moments en què al final tindríem moltes ganes poder lliurar un aplaudiment a la professionalitat des del vessant més humà, tan intens com sigui necessari, de fet necessitem poder aplaudir, necessitem persones que mereixin el nostre aplaudiment i que aquestes mostres de reconeixement no siguin casos aïllats que sorprenguin.