Com el dinosaure de Monter-roso, quan Espanya es desperti del malson del coronavirus, el conflicte català encara hi serà. «Quan es va despertar, el dinosaure encara hi era». La fugacitat d'aquestes dues oracions creen una polisèmia màgica, un univers interpretatiu inabastable. El conflicte català seguirà sent-hi quan ens despertem. És a dir, aquí. Però, ¿aquest aquí serà el mateix que abans de la pandèmia?
Fa només set setmanes, el Govern català estava trencat sense remissió. En l'horitzó proper, la batalla final entre JxCat i ERC pel tron nacionalista. El president Torra (JxCat), desnonat políticament i judicialment. El seu vicepresident, Aragonès (ERC), polint la soldadura del pacte pressupostari català, un assaig estratègic republicà d'aliances variables.
Sánchez i Iglesias buscaven el recolzament d'ERC als Pressupostos de l'Estat. Però sabien que aquesta circumstància no es produiria fins després de les eleccions catalanes i sempre que Esquerra aconseguís una victòria que l'alliberés de l'encanteri del concurs de puresa de sang amb Puigdemont.
L'ombra dels presos cobria el moment. Sánchez volia alleugerir les penes per sedició. Això tampoc podia ser abans de les catalanes. Ningú semblava més ansiós que el Govern per rebaixar les condemnes. Trencada la coalició JxCat-ERC, els presos eren l'única goma d'enganxar de l'eix independentista, a més de la principal carta emocional dels dos rivals davant el seu duel particular.
Aquest aquí és molt diferent del d'abans del son. L'horitzó electoral català s'ha difuminat. Torra busca amb el seu insomne combat pandèmic contra Sánchez un ressorgiment de JxCat davant ERC. Ha caigut al damunt la crisi econòmica més gran en 90 anys. El compromís per a la reconstrucció que persegueix Sánchez és difícil, però podria dinamitar qualsevol càlcul previ d'aliances. I després hi ha Europa. Com a garant financera de la reconstrucció, tolerarà menys disbarats que mai. ¿Què ha canviat en realitat després del somni? ¿L'aquí o el dinosaure?
