Mengem i beguem, que demà morirem». La frase l'he trobat atribuïda a Epicur, però ja apareix segles abans al llibre d'Isaïes, en un to reprovatori: «El Senyor Jahvè exhortava aquell dia a plorar i a lamentar-se, a rapar-se i a cenyir-se de sac. I mira: xerinola i alegria, matar bous i degollar ovelles, menjar carn i beure vi: 'mengem i beguem, que demà morirem!'. Jahvè m'ho ha revelat a l'orella: 'no se us perdonarà aquesta culpa'». Quin déu més aspre! Quina estranya manera d'estimar el poble escollit.
Sant Pau reprèn el tema a l' Epístola als Corintis per mostrar com pensen els qui neguen la resurrecció: «Si els morts no ressusciten, mengem i beguem, que demà morirem». Lluny de la meva pretensió embolicar-me en filosofies o teologies, però el «mengem i beguem» es fa present aquests dies no només en l'enyor dels restaurants, sinó quan els escenaris més pessimistes ens parlen de llargues restriccions seguides d'un món nou on imperaran la desconfiança i el tancament, i els avantatges hedonistes de la globalització seran més difícils de gaudir perquè hi haurà fronteres menys permeables, llistes d'espera d'anys per als millors esdeveniments, preus exorbitants per a butxaques minvades, i tot allò que no haguem gaudit en els anys de vi i de roses a baix cost potser se'ns escaparà, estarà fora del nostre abast durant molt més temps del que ens agradaria.
Potser enyorarem com un gran cop de sort irrepetible aquell rampell que ens va fer improvisar l'escapada cega a la ciutat fascinant de record prou inesborrable per no deixar mai de tornar-hi, i potser lamentarem profundament el dia de mal humor o el càlcul miop de prioritats pels quals vam ajornar una experiència desitjada que ves a saber si tindrem novament a l'abast. El concert de suor i decibels que vam deixar passar, tornarà a programar-se? I quan ho faci, estarem a dos metres de distància els uns dels altres en lloc de saltar plegats?
Un tren obre les portes a l'estació i quan les tanca i marxa mai no saps si al darrere n'arribarà un altre o si aquell ha estat el darrer de circular. Cantava Lluís Llach, a Si arribeu, que moriria gelós de tot allò que no arribés a gaudir. «I no em vulgueu consolar, només digueu-me, si de cas, tot allò que hàgiu vist i jo no podré mirar, la fondària dels rius que els meus peus no mullaran, la fragància del cos que no podré estimar, la immensitat d'un cel en el qual mai no he volat, les espurnes d'un foc que no m'hauran cremat, les barques que a la mar no podré amarinar. No em doneu consol, no em sabré consolar».
Potser estic embenant abans d'hora una ferida que no patirem. Potser d'aquí a poques setmanes l'epidèmia serà cosa passada i tornarem a l'antiga manera de viure, amb la seva mobilitat i les seves aglomeracions, amb la seva escalfor i les seves incomoditats, amb la seva llibertat escassa i mal repartida, amb els seus perills visibles o amagats. Si això succeeix, fins i tot si triga mesos però acaba sent veritat, valdrà la pena que recordem tot el que hem estat a punt de no poder fer, i aplicar-nos l'antiga recomanació sobre menjar i beure com si cada un fos el darrer dels nostres àpats. Com va escriure el poeta romà Horaci, «Carpe diem quam minimum credula postero», aprofita el dia, no confiïs en el següent. Demà pot arribar un altre coronavirus per esmicolar-te les més acurades previsions de futur. Quines coses hauríem fet el febrer d'aquest any -fa tot just dos mesos- si haguéssim vist a venir l'abast de la patacada?
