26 de abril de 2020
26.04.2020
Regió7

Quaranta-cinc dies després

25.04.2020 | 23:40
Quaranta-cinc dies després

Surto al carrer per primera vegada amb mascareta. L'experiència és nova, estranya i incòmoda. Camino esquivant els altres ciutadans amb les bosses de la compra reutilitzables ben plegades sota el braç. Soc al car-rer però no és un estar al carrer normal. Sento el meu alè i la respiració com mai. Estic atrapada rere aquesta mena de mor-rió que m'aïlla de la resta. Em ressonen els consells que he llegit i escoltat dels experts -que no em toqui la cara mentre soc fora de casa, que mantingui la distància de seguretat, que porti guants... La porta del mercat del barri és automàtica, per tant, no l'he d'empènyer amb el colze ni fer coses estranyes amb el peu per evitar tocar-la.

No he de demanar tanda perquè només hi ha una persona a qui despatxen. Porto les ulleres de veure-hi posades al cap, com si fossin les de sol. Me les col·loco bé per llegir la llista de la compra de la setmana i se m'entelen instantàniament. Acabo de submergir-me en una piscina. Tot es torna borrós. El dependent de la parada de fruita espera, pacient. Me les trec amb els guants posats i mentre em dic que les hauré de rentar amb alcohol quan arribi a casa, fixo la mirada en el tros de paper i li dic amb naturalitat, intuint les paraules més que no pas llegint-les, «dos enciams». Li regalo un somriure que mor en el moment de néixer. Ell no veu la meva boca, ni la meva expressió. Només la meva mirada. La mirada i el gest ara ho és tot. Les converses deixen de ser fluides, les mascaretes entorpeixen les frases, dificulten el significat, camuflen la nostra identitat. De la mateixa manera que ens hem acostumat a les relacions virtuals, haurem d'habituar-nos a una nova comunicació interpersonal. A la parada del tall, una noia espera a distància el seu torn. Tothom li passa al davant. Li demano darrere de qui va i diu que ho havia demanat i que ningú li havia respost. En comptes d'insistir, veig com agafa el carretó d'anar a comprar, fa mitja volta i desapareix. La timidesa és incompatible amb les mascaretes, i observo com el senyor que atenen no para d'apujar-se i abaixar-se el tapaboques amb un gest nerviós i repetitiu i un altre home li passa pel costat que porta dues bosses de plàstic de congelació per guants.

Plou altra volta. El dia es farà llarg. I mentre trepitjo el terra moll de tanta aigua com cau miro de calcular absurdament quants petons es deuen haver llançat davant de les pantalles de mòbils, taules i ordinadors, en els últims quaranta-cinc dies, i com s'ho faran els infants per tornar a sortir al carrer, com aconseguirem ajudar-los a superar la por, com els retornarem la confiança en els altres. No sé si la gran frase que vaig sentir dir un dia al mestre de primària Toni Vila, especialista en educació visual i plàstica, ens pot ajudar: «Cap persona normal ha canviat el món».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.