Església del terme municipal berguedà de Castellar del Riu, aquell que fou anomenat de Kastellare en la documentació del s. IX, com a expressió de l'espai fortificat prop de la riera homònima. Es troba coronant un pollegó que s'aixeca en el marge dret de la riera dels Porxos, al sud del Cap de la Ser-ra i dels Rasos de Peguera, en l'inici de l'anomenada Serra dels Lladres, amb una vista excepcional de bellesa desbordant en la contemplació de les bagues de Tersà, els Rasos de Peguera i el Pla de Camp-llong.

Sant Llorenç dels Porxos és la paradoxa de ser visible per la seva situació privilegiada i, simultàniament, invisible en la història ja que no existeixen dades documentals que la fan molt desconeguda, quasi ignota, dins del domini de l'antic comtat de Cerdanya. Es tracta d'una església romànica que mai ha estat parròquia, de petites dimensions i orientada de ponent a llevant, sense absis, únicament la nau que condueix al presbiteri, amb la porta a ponent, amb un arc de mig punt i amples dovelles, en el mateix mur en què s'aixeca un campanar d'espadanya d'una sola obertura. En la nau es diferencien perfectament dos trams distints que cor-responen a èpoques diferents de construcció. El del presbiteri, romànic, és el tram més llarg i el més estret, amb coberta de volta de canó, que en la base s'insinua amb un tancament de ferradura, i s'uneix a la resta de la nau per mitjà d'un arc apuntat que es construí, probablement, el s. XV, és més ample i curt, allargant-se fins a la porta d'entrada, i està cobert per una volta de canó apuntada. Amb una única finestra de doble esqueixada que s'obre en el mur de migjorn, prop de l'altar.

La coberta exterior és a dues aigües amb teules àrabs i tot l'edifici és d'una gran sobrietat i rustiquesa, com si formés part del cingle, en una prolongació de la pedra del rocam. No hi ha ornament i tot és d'una simplicitat proverbial, amb blocs de pedra tallats sense polir i col·locats a trencajunt en ingènua irregularitat.

Aquesta església és com una mena de descans en el trànsit de les ànimes de Castellar del Riu, d'aquelles que ja senten enyor en el moment de la partença, i s'aboquen -des de la seva talaia- per mirar i recordar el que deixen enrere.

Aquest temple és sota el patronatge de Sant Llorenç, la festivitat del qual se celebra el 10 d'agost, i és un dels sants més venerats per totes les confessions cristianes. Sant Llorenç era diaca del papa Sixt II i, durant la persecució de l'emperador Valerià, el va veure quan l'anaven a crucificar, i li demanà: «On vas Sant Pare sense el teu diaca?» i Sixt II li respongué: «D'aquí a tres dies em seguiràs!». I així passà, Sant Llorenç fou posat en una graella i cremat viu. Per aquesta raó es convertí en l'advocat del foc i dels oficis que treballen amb aquest element, com vidriers, terrissers, forners, etc. i la seva commemoració coincideix amb el fenomen còsmic de la pluja d'estels o llàgrimes de Sant Llorenç, també anomenat els Perseids.

Aquesta església és una mena de baluard de la fe, encinglerat sobre turons, com un niu d'àligues, i el bastió digne de l'evangelista que -com a expressió zoomòrfica- té associada aquesta au solar, Sant Joan, i amb totes les característiques que li són pròpies: l'espiritualitat que fa créixer l'ànima, que interpreta els missatges del Verb, que conjuga reflexió, profunditat, contemplació, teologia i pragmatisme, però enmig de la natura, com si el Creador cada dia es retrobés amb la seva obra, en l'espai on el cel abraça la terra, i la terra aixeca les muntanyes perquè se sent delerosa del cel; un espai encès amb el foc de l'amor que tot ho abranda i l'eleva des de les profunditats vers la llum de la Revelació.