Una característica de la demagògia populista és que tracta els ciutadans adults com si fossin mainada consentida.

I un greu problema de la societat és que l'estratègia funciona prou bé. Massa bé, de fet.

Per ganes, la mainada es passaria el dia menjant dolços car-regats de sucre i buits de vitamines. Per sort, tant els pares responsables com els dissenyadors de menús escolars coneixen les necessitats dietètiques infantils, però no manquen les actituds consentidores, mogudes per la comoditat i la por al conflicte, i massa nens ingereixen massa gormanderies tan innecessàries com perjudicials.

El demagog fa el mateix amb la ciutadania: busca allò que li agrada i ho promet fins i tot quan sap que és una bogeria. Per guanyar-se el favor dels addictes al cotxe és capaç de negar el canvi climàtic i continuar cremant petroli. Per atraure els treballadors de sectors industrials sense futur s'afanya a garantir uns subsidis insostenibles. Per mantenir el vot dels hortolans del desert els promet una aigua inexistent. Per la fidelitat electoral dels jubilats anuncia grans augments de pensions impossibles de finançar. Vols xuxes? Tindràs xuxes!

I quan aquelles indústries han de tancar, o quan l'aigua no arriba al desert, o quan les pensions s'encallen, sempre troba un culpable: l'egoisme dels separatistes, la rampinya de l'Estat, els immigrants que abusen dels serveis públics, la competència deslleial dels xinesos o l'agitació social moguda per l'oposició.

Aquests dies no costa detectar el fenomen en la urgència desconfinadora que presideix el debat polític estatal, autonòmic i local. Governs i oposicions saben que els ciutadans estem tips i cuits de tanta vida confinada. De no poder fer coses bàsiques com sortir a passejar, estirar-nos a la gespa del parc, sopar amb els amics, mirar aparadors i comprar roba, portar la mainada a l'escola i després als gronxadors... Encara més greu: estem tips de no fer calaix a la botiga, de no saber si l'empresa sobreviurà, de patir pels ingressos familiars d'ara mateix i dels mesos que vindran. De tenir por, de passar nervis, de dormir malament. Volem que les coses tornin a ser com abans!

Seria fantàstic trobar algú capaç de resoldre totes aquestes angúnies només picant els dits. Naturalment, sabem que és impossible i consideraríem un insult a la intel·ligència el simple fet de proposar-ho, però sentim unes agradables pessigolles a l'orella quan ens anuncien retorns a la normalitat en un termini breu, aquesta setmana millor que la vinent. Ni aquesta setmana ni la vinent no estan garantides les condicions necessàries en termes d'intensitat de l'epidèmia, capacitat de resposta a un rebrot i eines per detectar i seguir nous contagis, però tant se val: se succeeixen els plans i els calendaris de normalització, a veure qui corre més. Es deixa sortir a raig la mainada al carrer; es parla d'obrir immediatament escoles i botigues, platges i parcs; s'anuncien jornades electorals. El ciutadà que escolta tot això dedueix que l'epidèmia ja està vençuda, i la confiança així induïda promou les imatges d'adults i menuts apilonats sense distància ni prudència en algunes zones urbanes.

Els qui ens ensenyen la llaminadura són conscients de no posseir les certeses necessàries, però intueixen la fase de sortida i volen liderar les bones notícies, per tal que la seva imatge s'associï a la joia de la vida recuperada. I si al final no es compleix cap dels seus anuncis precipitats, la culpa serà dels aixafaguitarres que mantenen l'«arrest domiciliari».