Ja ho va dir Thomas Mann: si mai el feixisme arriba a Amèrica ho farà en nom de la llibertat. Impossible no recordar la cita en veure les manifestacions contra el confinament a molts estats nord-americans. Al contrari d'Europa, on el feixisme sempre ha tingut un component estatista pronunciat, als Estats Units, i d'acord amb la seva pròpia tradició històrica, existeix una potent extrema dreta antiestatal i «llibertària». Tot i compartir nom i rebuig a l'aparell de l'estat, la política convencional i la democràcia liberal, poc té a veure aquest cor-rent ideològic amb el moviment llibertari d'inspiració anarquista que coneixem aquí. Les respostes que proposen uns i altres estan als antípodes: mentre el moviment llibertari europeu (amb Catalunya com a referent inevitable) defensa la solidaritat de classe com a alternativa a l'estat, burgès o socialista, els seus homònims nord-americans reivindiquen l'individualisme i el supremacisme blanc. Es consideren hereus dels pioners que van desafiar l'autoritat per colonitzar els territoris indis més enllà de la frontera acordada, per això reivindiquen la famosa segona esmena (la que dona dret a tenir i portar armes) i consideren que el país els pertany a ells per dret de conquesta, ni als indis, a qui van vèncer i exterminar, ni al govern, que no va fer res per ajudar-los, ni encara menys als afroamericans i altres sectors de la població arribats -creuen- més tard. Al contrari també dels llibertaris europeus, els libertarians dels EUA són de base rural, religiosa i antiintel·lectual i això els fa especialment propensos a combregar amb les més diverses teories de la conspiració. Així, no és estrany que considerin el confinament decretat pels diferents estats una intromissió insuportable a la llibertat individual, que abjurin de la versió científica oficial i que vegin en la pandèmia un intent del lobby jueu i liberal (d'esquer-res, en nomenclatura nord-americana) per controlar encara més la població. També cal dir que els darrers anys i en aquesta banda de l'Atlàntic una certa dreta extrema imbuïda de neoliberalisme ha intentat festejar amb aquesta mena d'arguments. Com quan J. M. Aznar va afirmar que, ni quan ha de conduir, no li agrada que li diguin les copes de vi que es pot prendre.

Anècdotes a part, aquí la dreta i l'extrema dreta acostuma a fer sempre pinya amb l'aparell de l'Estat i en dies com aquests aplaudeix entusiasta l'escenificació militarista i les accions contundents de la policia. La dreta més dreta tendeix a desconfiar de la lliure determinació de les persones i prefereix la intervenció d'un estat paternalista i autoritari.

No sé, de primera mà, què està passant aquests dies a la resta del país. Potser a les ciutats mitjanes i grans el panorama és molt diferent. Però on visc jo, a Berga, l'autodisciplina, la solidaritat veïnal i el compromís cívic han fet possible un confinament exemplar; ja sigui per convenciment o per la pressió social que es dona en una comunitat on tothom es coneix i on el-què-diran encara pesa molt. En tot cas, entre l'individualisme insolidari i el paternalisme repressiu hi ha un camí del mig que passa perquè ens tractin com els adults que som, ens donin tota la informació, exposin les pautes a seguir, marquin uns límits inevitables i, a partir d'aquí, ens permetin que practiquem i desenvolupem una de les millors virtuts humanes: el sentit comú.