Quan l'epidèmia encara semblava una raresa llunyana, el Govern de Pedro Sánchez la va presentar com un tema menor posant-la en mans d'un tècnic amb aspecte de Félix Rodríguez de la Fuente que compareixia amb el posat melancòlic de qui hauria preferit estar rodant un documental sobre la vida íntima del llop ibèric. La forma en què es presenta un missatge situa el receptor en una clau interpretativa determinada que l'emissor ha de procurar que li vagi a favor. Per això, mentre els malalts eren lluny, Fernando Simón funcionava molt bé.
Però quan Espanya es va convertir en una enorme granja de criar virus la cosa va canviar. Pedro Sánchez va sentir que li acabaven de posar una soga al coll, va caure en la síndrome clàssica del governant («sé el que he de fer, però no sé com guanyar les eleccions després»), i va ser molt conscient que necessitava una reacció forta. Molt forta. I, com si no hagués passat el temps des de Cánovas i Sagasta, el PSOE i Podem van aferrar-se al clau ardent de la Pàtria, l'Estat i la Llei, un marc dins del qual Sánchez s'erigia en Coach en Cap. Aquest enfocament es basava en una convicció generalitzada entre els governants i els ciutadans: els espanyols són indisciplinats per naturalesa i si no hi ha mà dura això serà Can Pixa. Això no és Suècia. Això és Fuenteovejuna. El fet que aquesta idea fos tan àmpliament compartida donava a Sánchez una magnífica oportunitat per liderar una narració i una acció. I s'hi va llançar de cap.
Espanya ha afrontat la crisi sanitària amb restriccions inimaginables a la resta d'Europa i ha liquidat amb sancions severíssimes drets tan bàsics com el d'anar sol pel carrer o caminar pel bosc en família, accions que no comporten ni el més mínim risc de contagi. Que no generin cap perill és indiferent: l'objectiu era crear un clima d'estat d'excepció per facilitar el control policial de la ciutadania. Fàcil: si ningú no pot sortir, tothom que surti és sospitós d'una hora lluny. Naturalment, en aquest marc era imperatiu que Madrid prengués les regnes. Quan van mal dades de debò, l'autonomia queda com el que és: un decorat opcional.
La narració elegida es va materialitzar exhibint uns senyors d'uniforme carregats de medalles de la guerra de Cuba i desplegant un rosari de missatges carregats de bel·licisme, espanyolisme i martirologi: tots som soldats, a la guerra sempre és dilluns, guanyarem units, el virus no coneix fronteres (per bé que a tot arreu tothom hagi corregut a tancar-les), hem de salvar els avis amb el sacrifici dels joves, l'enemic és a l'aguait, el dolor donarà fruits i el martirologi portarà a la redempció; patiu, patiu, patiu, amén. Sánchez ha convertit les seves rodes de premsa en una missa de la Contrareforma, amb aquell posat compungit amb què enviaries algú a la foguera a purgar pecats pel seu propi bé. Pàtria, Estat, Llei i, de propina, Vell Testament. Ni una gota de ciència. I així, un dia i un altre. Naturalment, la gent ha obeït. I el resultat epidemiològic sembla bo. Però el preu de la política autoritària és que l'acatament ha escampat una por submisa que ara caldrà desactivar. I aquest cop no servirà treure la Guàrdia Civil. Ara, caldrà que la gent sigui responsable per ella mateixa i lluiti per reconstruir vides i empreses prenent, al mateix temps, les màximes precaucions sanitàries. Ara, necessitem gent lliure, valenta, conscient i capaç d'imaginar solucions per poder obrir de forma segura botigues, restaurants i cinemes abans que el forat econòmic sigui tan enorme que s'escampi un virus de misèria.
Es podria haver fet d'una altra manera? Imaginem que, en comptes de militars condecorats, haguéssim vist savis escabellats en bata blanca davant d'una pissarra, explicant els mecanismes de contagi i parlant de cèl·lules i antígens; imaginem que el Govern hagués produït boniques animacions didàctiques en 3-D explicant com es comporta el virus i les hagués escampat per les xarxes on regnen les fake news; imaginem que cada compareixença presidencial hagués anat acompanyada d'un vídeo científic, i que cada ciutadà hagués rebut a casa un llibret divulgatiu sobre epidèmies i maneres de combatre-les. Ho hem d'imaginar, perquè en aquesta línia no han fet res, de res, de res. Zero. Per cert: la Generalitat, tampoc.
Potser amb un relat basat en la divulgació científica molta gent no hauria entès res, però la clau interpretativa hauria estat del tot diferent: el virus no seria una matèria per al patiment sinó per a la raó. L'instrument per combatre'l no seria tant el sacrifici social com la intel·ligència social. Hi hauria menys por i més criteri. Hi hauria menys gent demanant al Govern que li digui exactament quan i com podrà fer aquesta o aquella minúcia que ara sembla enorme. I potser la gent no hauria estat un mes exigint un sí o un no rotund a la mascareta. Ja hauria entès quan cal i quan no.
Un plantejament així seria demanar massa? Segurament. Però segur que hauria estat possible un terme mitjà: una mica més de ciència als caps i menys autoritarisme al carrers. Hauria estat més democràtic i no hauria fet tant mal ni als béns ni als esperits.
