És cert que el ministre Salvador Illa s'ha mostrat obert a negociar uns territoris diferents de la província per controlar el procés de desescalada, però han passat els dies i l'oferta no s'ha concretat, més enllà d'una temerària referència de Pedro Sánchez a la Val d'Aran. Així que, sense esperar les consultes per costumitzar els mapes, els governs regionals s'han afanyar a proposar, reclamar i finalment exigir que la transició s'ajusti als plans que diuen haver elaborat pel seu compte, tot i conèixer la manca de competències per aplicar-los. Una vegada més ha regnat a les Espanyes la coneguda «síndrome del precedent català», resultat de combinar dos principis: el denominat «pinchá en un palo», divulgat pel Polònia de TV3 i que diu «si los catalanes piden mierda, todos queremos mierda», i el conegut com a «principi Teresines», que es resumeix en la frase «si aquella pot fer-ho, jo ho puc fer». Si Catalunya reclama franges horàries per a la sortida dels nens al carrer, els altres exigeixen el mateix per a tothom. Si el Govern català fa dies que ha elaborat el seu programa de desescalada, els altres corren a fer el mateix o a reclamar que els deixin fer-lo (en l'esperança de rebre una negativa salvadora). Ximo Puig, per exemple, també vol desconfinar per àrees sanitàries, com Torra i Vergés, però en el seu mapa hi ha vint-i-quatre regions contra les nostres set, i només la ciutat de València ja es divideix en cinc, vinculades al mateix nombre d'hospitals. Una desescalada per barris? El següent àmbit territorial de l'organització sanitària valenciana, més extens i manejable, resulta coincidir amb les tres províncies que estructuren l'administració autonòmica dels veïns pirotècnics i orxaters.
Darrere les iniciatives que emulen l'exigència catalana hi ha l'objectiu de ser el primer a regalar llibertat als soferts ciutadans, i activitat econòmica a les sofertes empreses. Es reclamen decisions a nivell de comarca o de municipi perquè fàcilment se'n troben d'afortunades amb unes xifres molt baixes de nous contagis. Sobretot a les zones rurals es poden identificar pobles on no es detecta cap nou positiu des de fa més de quinze dies, i els alcaldes reclamen al president regional, que és l'autoritat més propera, no haver de pagar els virus dels altres.
Però la complexitat d'anar obrint o tancant semàfors comarca per comarca i poble per poble és una perspectiva que aterreix l'autoritat delegada única, o sigui, els ministres al càrrec de l'emergència, amb el de Sanitat al capdavant. Aquest també se sent pressionat pels empresaris d'hostaleria, que volen obrir els bars i restaurants ni que sigui de carrer en carrer, i pels del gremi turístic, que volen salvar la temporada encara que hagin de posar mampares entre les gandules i xopar la platja de lleixiu, i pels comerciants no essencials, que cada dia perden uns quants clients en benefici d'Amazon, i pels pares que volen dur els nens a casa dels avis, i pels pobles que viuen dels segons residents d'altres províncies...
Les estadístiques d'infectats i defuncions continuen engruixint-se i la famosa corba és més plana que descendent, però al cap d'un mes i mig el drama s'ha incorporat al paisatge i comencem a veure l'amenaça del virus en uns termes semblants al risc de patir un accident de carretera: la nostra raó és conscient de l'amenaça però no per això deixem d'agafar el cotxe. A més a més, tant els accidents com el virus són culpa del govern (el que sigui); els primers, perquè no es construeixen prou autovies, i el segon, perquè ha anat tard i és maldestre, o això diu constantment l'oposició (la que sigui).
