El programa de transició a la «nova normalitat» no busca eliminar el virus sinó garantir la capacitat de resposta del sistema sanitari. També les mesures de confinament buscaven frenar la propagació per contenir el desbordament dels hospitals. Tots dos objectius haurien estat més fàcils de plantejar sense les retallades que ha patit la sanitat espanyola, i el segon estarà més a prop de l'èxit si es reverteixen aquells dissortats cops de tisora.

Quan va esclatar l'epidèmia hi havia, a grans trets, tres respostes possibles. Una era la de Wuhan, un confinament absolut sota disciplina militar, però no es podia aplicar perquè nosaltres no som xinesos i la seva cultura no ens encaixa. No pas per disbauxats mediterranis, sinó com a europeus occidentals, hereus d'una Il·lustració que va proclamar el valor superior de l'autonomia individual.

Una altra resposta possible era deixar que el virus fes la seva feina i esperar la immunització dels supervivents. Boris Johnson la va plantejar en algun moment, però es va fer enrere perquè cap societat europea no podria suportar tants morts de cop, no pas per manca de coratge, sinó perquè tota vida humana és sagrada en la nostra cultura.

La tercera via era frenar la velocitat de propagació per intentar que els hospitals fossin capaços d'atendre, amb un esforç sobrehumà del personal, els casos que els arribessin. Es va optar per aquesta, i s'hi continua optant en l'àmbit espanyol de desescalada en quatre fases, que té com a criteri bàsic de progrés el nombre de llits disponibles a cada zona de control.

Amb l'estratègia de desescalada per fases es busca anar trampejant la situació mentre milers de científics de tot el món s'esforcen per trobar vacunes i tractaments antivirals eficaços. Fins que els aconsegueixin es continuaran registraran nous casos i noves defuncions, perquè el patogen no haurà desaparegut. L'objectiu és que cap infectat quedi sense detectar i que cap malalt quedi sense llit hospitalari, com els avis de residències rebutjats els primers dies a causa de la saturació.

No costa gaire entendre que l'èxit del plantejament guarda relació directa amb la capacitat de resposta del sistema sanitari. Només cal preguntar-nos què hauria passat els primers dies amb un sistema que no patís un estat permanent de sobrecàrrega, ben conegut per qualsevol usuari que hagi passat la tarda esperant torn a urgències o formi part de les llistes d'espera que s'encadenen.

Al pot petit no hi cap tot, encara que els treballadors sanitaris s'hagin desviscut per produir quelcom semblant als miracles. Però aquesta no pot ser la norma. El capítol espanyol de l'estudi State of Health in the EU (Estat de la salut en la Unió Europea) del 2019 es mostra gràficament com la despesa sanitària per capita creix menys a Espanya que a la UE entre el 2005 i el 2017, i s'assenyala: «La despesa per capita a Espanya és més del 15% inferior a la mitjana de la UE. Encara que la majoria està finançada públicament, la despesa directa de les famílies representa un percentatge més gran que la mitjana de la UE». No se'ns amaga que l'atenció als malalts de la Covid-19 ha anat a parar a la sanitat pública, aquesta que té menys paper que al conjunt europeu, tot i tenir-ne moltíssim.

Si volen fer plans de reconstrucció, han de començar per aquí. Si alguna lliçó s'ha d'extreure d'aquesta crisi és que les coses realment importants han de ser les prioritàries.

(De la polèmica política, amb el seu permís, avui no en parlaré; n'estic massa cansat)