És el mateix Barcelona que Manresa, Igualada, Berga o Vic? És el mateix l'Hospitalet i Badalona que Sallent i Súria? És el mateix el Moianès que el Garraf? O l'Anoia que el Maresme? O el Baix Llobregat que el Bages, Osona o el Berguedà? Els uns i els altres són tan diferents que només algú que sigui un ignorant o que tingui raons amagades per negar la diversitat, pot defensar que hagin de plantejar el desconfinament per la Covid-19 de la mateixa manera. Per què ara aquesta dèria de Pedro Sánchez de fer servir les províncies com a àmbit per tractar la pandèmia del coronavirus? Doncs perquè aquesta és la divisió territorial «espanyola», la tradicional, la que es va implantar a tot l'Estat el 1833 seguint el model dels departaments francesos i sobre una base que no es pot pas dir que avui sigui gaire vigent: des de l'indret més allunyat s'havia de poder arribar a capital provincial com a màxim en un dia, a peu o a cavall, és clar... I a partir d'aquestes capitals es va anar muntant tota l'estructura de l'Estat, l'entramat burocràtic i administratiu, els governs civils, la xarxa judicial i policial... O sigui totes les eines de domini efectiu del territori, que és justament allò que l'Estat no vol perdre de cap manera. Ni que sigui 187 anys després de la seva instauració i en un món que no té res a veure amb el que existia quan es va crear la divisió provincial. Què tenen en comú Barcelona, al costat del mar, i Saldes, al peu del Pedraforca? Res de res, tret que són de la mateixa província. Però Pedro Sánchez, amb la seva xerrameca inacabable, ara ens diu que han de compartir sistema de desconfinament. Havia afirmat que la pandèmia no entenia de territoris, però ara resulta que sí que entén de províncies.
És una decisió que haurà de rectificar, evidentment. Com n'ha hagut d'esmenar tantes d'altres. Com per exemple la insòlita presència d'uniformats i engalonats membres de les forces armades en les rodes de premsa sobre la pandèmia, que ja han desaparegut d'escena. I en algun moment caldrà també que es digui tota la veritat sobre el nombre de morts que l'epidèmia ha causat. Només una dada: l'Estat publica cada dia la xifra oficial de víctimes mortals a cada autonomia i informava que fins al 29 d'abril a Catalunya hi havia hagut 5.835 defuncions. Però ja és sabut que la Generalitat va canviar el mètode de càlcul per tenir en compte no solament les morts per coronavirus testades en hospitals sinó també les que recullen les funeràries però que han tingut lloc en domicilis o en residències de gent gran. Segons aquest càlcul, evidentment més complet, fins al dia esmentat la pandèmia havia generat 10.073 decessos a Catalunya, o sigui un 73% més dels que publica oficialment el ministeri de Sanitat. Quants morts, doncs, hi ha hagut realment a tot l'Estat? Per què fa por que se'n conegui la xifra? Algun dia se sabrà fàcilment comparant la mortalitat habitual dels primers mesos de l'any amb la que s'ha registrat aquest 2020.
I si alguna lliçó ha de proporcionar el coronavirus és que cal estar més ben preparats de cara al futur i que les inversions en el sistema sanitari són inajornables. Justament aquests dies el Centre Delàs, entitat de Barcelona dedicada a promoure la cultura de la pau i l'antimilitarisme, acaba de publicar dades sobre la creixent inversió militar a molts països, destacant la seva absurditat en un moment que el problema és la falta de material sanitari. I denuncia que l'any 2019 la despesa militar espanyola va ser de 20.050 milions d'euros, que corresponen a 55 milions cada dia. Segur que de seguida el lector ja ha vist clar què caldria fer.
