Les circumstàncies han volgut que, ara mateix, sigui més gratificant un simple balcó que un bitllet a la butxaca per anar a Malibú, una entrada per al Kursaal o una segona residència a la Cerdanya. Anys enrere era impensable una façana sense balcons. Després van venir les façanes llises, de vidre, metall i formigó. El balcó feia pagès, provincià, de barriada. Sobrava, si no era per emmagatzemar-hi trastos o bicicletes. I així és com els terrats comunitaris van deixar pas als àtics, els sobreàtics i els dúplexs. Als balcons d'abans s'hi feia mitja vida. Les mares xerraven de balcó a balcó amb altres mares, les àvies hi sortien a prendre el sol, les nenes hi jugaven a nines o cuinetes, i els nanos hi fèiem botar la pilota i llançàvem pots d'aigua a qui passava pel carrer. Els fumadors hi feien un cigarret havent sopat i els més petits hi berenaven pa amb oli i sucre. Hi havia qui hi estenia la roba, hi treia la gàbia del canari, mentre els pardals picotejaven les llavors que queien de la menjadora. Ara, gràcies als balcons, descobreixes que hi ha vida a l'altra banda de carrer, i amb el canvi d'hora fins i tot veus la cara dels veïns del davant de casa, quan surten cada vespre a aplaudir els herois i les heroïnes de bata blanca. També hi ha qui hi surt a llegir, prendre el sol o el cafè, replantar-hi flors i tocar el violí, com el Maurici de les olives. D'altres hi ballen, canten òpera i s'uneixen, amb consigna prèvia, a cançons radiades. Fins i tot hi ha nuvis que surten al balcó a brindar i a rebre l'enhorabona dels veïns, amb llançament d'arròs inclòs, un mannà celestial per als coloms. M'agradaria pensar que, quan tot això haurà passat, la gent continuarà fent vida als balcons i les noves construccions de pisos preveuran aquesta obertura al desconfinament físic i mental, que ens permet ser dins i fora de casa a la vegada. Això ho saben molt bé els gossos, aquests filòsofs peluts i contemplatius a qui no cal llegir el diari per saber com marxa el món.
