Abans-d'ahir al vespre vaig sortir a passejar una estona pel cable de fibra òptica (pel carrer encara no es podia) i em vaig trobar la televisió xinesa, que estava emetent un serial subtitulat. Una parella jove discutia estratègies en un conflicte empresarial/familiar, una mena de Falcon Crest immobiliari, i de sobte ell li diu a ella: «Segons el filòsof britànic Hobbes, els pactes que no tenen el suport de l'espasa només són paraules».

Hobbes en un serial.

Això sí que és adoctrinament de les masses, i no el que fan les nostres televisions públiques!

La cita és correcta; pertany al capítol XVII de l'obra més coneguda de Thomas Hobbes, Leviatan (1651). S'ajusta molt bé a la ideologia oficial de la república xinesa: la convivència en pau només es garanteix per la disciplina sota un poder fort. El mateix pensament que anima tots els qui, diumenge passat, van fer grans escarafalls per les imatges de ciutadans excedint els límits de les passejades amb la mainada. Més vigilància! Més multes! Franges horàries per edats! Dies alterns pel número de portal! I encara millor: marxa enrere, que l'ànsia de sortir és més dels pares que dels nanos! (A partir de dilluns, l'acudit era «no em deixa que el tregui de casa»).

¿L'encerta Hobbes amb la seva visió pessimista de la natura humana ( homo homini lupus, l'home és un llop per a l'home, frase que adopta del romà Plaute)? Els tècnics que prenen les decisions del Govern espanyol ho creuen així, ja que han establert franges horàries per a la segona fase de permisos de sortida, la que s'ha posat en marxa avui mateix a les sis de la matinada. A aquest servidor li obren el passejòmetre de sis a deu del matí i de vuit a onze del vespre, horari que fa més dolorosa la imatge de les terrasses tancades. Quin sentit té pujar a una bicicleta a les sis del matí si no és per compartir un esmorzar de forquilla amb la penya? Quin sentit té sortir a passejar a les vuit del vespre si no pots acabar fent una cerveseta?

Filòsof contra filòsof. Desmentir Hobbes i els propagandistes de l'autoritat, siguin xinesos o llatins, és a mans de la ciutadania i del fet que apliqui l'«imperatiu categòric» del prussià Immanuel Kant, contemporani de la Il·lustració. Ell mateix en va formular fins a quatre redaccions, però la més coneguda potser és aquesta: «Obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, alhora, en llei universal». En altres paraules: fes com si tothom hagués de fer com tu. Sembla una exigència fàcil però no ho és, perquè desafia la intuïció. El subconscient, veritable autor dels comportaments que després racionalitzem, ens convida a decidir segons la conveniència individual, i ens argumenta: «Els altres faran el que facin sense fixar-se en tu». És així com abandonem un matalàs al costat del contenidor de plàstics, posem els peus al seient del davant al tren o posem la música a tot drap amb les finestres obertes. Ho podem fer perquè la immensa majoria no ho fa.

Avui que afluixen una mica la corda pot ser útil tenir present l'imperatiu kantià. Hi ha accions que no suposen cap amenaça de contagiar o contagiar-se si només les fem nosaltres, però sempre que aquest «nosaltres» signifiqui «jo». Si tothom fes el mateix... «no pateixis, que no ho faran», diu la veueta. I si ho fan, serem els primers d'invocar Hobbes i la seva espasa castigadora per imposar disciplina.