Quan a Itàlia els morts ja es comptaven per milers, la gent va intentar donar-se ànims penjant unes pancartes que deien «tutto andrà bene». Després, quan nosaltres vam estar com ells, vam importar el seu eslògan i des de llavors fem un esforç per seguir creient que «tot anirà bé» encara que sapiguem que és mentida. Perquè ni l'alegria absurda dels balcons, ni aquesta obcecació per proclamar a cada moment que «resistirem» no poden tapar els més de vint mil morts que hi ha hagut fins ara, tota la gent que no podrà participar de la «nova normalitat» quan tot aquest malson s'hagi acabat.
Sabíem que «de vell enllà no es pot passar», però ens vam desqualificar com a persones quan vam treure gravetat al virus dient que «només» atacava la gent gran. Com si la vida dels que passen d'una certa edat ja no tingués tanta importància i com si a partir dels noranta ja fossin un excedent. I mentre el degoteig de morts sense rostre, sense història i sense un adeu ha anat passant del llit d'un hospital a la fredor del recompte diari, la nostra principal preocupació ha estat trobar la manera de no avorrir-nos a casa: inventar-nos l'enèsima cançó, gravar el vídeo més ocur-rent o compartir un vermut virtual. Per als que hem tingut una vida fàcil, «resistir» és això. Per a la majoria d'homes i dones que ens estan deixant aquests dies, resistir va ser viure una postguerra, passar escassedats i de vegades també passar por, treballar molt durament i moltes hores per un sou mínim, renunciar a moltes coses, pujar amb dificultats una família, aixecar un país, deixar-nos tot allò que sempre ens ha semblat normal sense pensar que era un luxe.
Mirant aquests dies les llistes més llargues de defuncions que hagi vist mai al diari, llegia les edats i m'imaginava moltes biografies. Recentment hi he vist aparèixer amb tristesa els noms del doctor Bosch -que havia estat metge de la iaia i també del meu pare- i del senyor Isidre Morros, a qui d'alguna manera devia la meva primera feina. Tenia jo setze anys quan vaig començar a treballar a la seva empresa familiar, a la botiga de recanvis de Comercial Morros a la carretera de Cardona, i això són coses que no s'obliden. Des de diferents àmbits, tant el metge Bosch com l'Isidre Morros van aportar moltes coses a aquesta ciutat i tots dos van compartir un tret molt important: eren bones persones i ho duien escrit a la cara. La seva mort i la de tots els altres no és un mal menor. Resistir és també no perdre la memòria i valorar l'exemple i l'esforç d'una generació que se'ns en va.
