Estem en trànsit cap a la «nova normalitat». Un paradís: podrem anar a passejar, a córrer, a treballar, a la perruqueria, a classe, a comprar coses que no siguin menjar o beguda. Continuarem sense poder anar al bar, ni al restaurant, ni als museus, ni a concerts. Alguns passen el dia demanant instruccions sobre com comportar-se en aquesta nova vida. I a alguns els encanta donar-nos-les. Diumenge passat vam viure la paradoxa que no sempre el que és normal és el que és normatiu, tot i que tinguin la mateixa arrel. La vella normalitat no s'ajusta a la normativa de la nova. No serà fàcil acostumar-nos-hi. Potser tot seria més senzill si ens donessin criteris en lloc de consignes. Els nostres dirigents, assessorats per comunicòlegs de l'escola psicològica conductista, ens tracten com a febles mentals. I aconsegueixen que ens hi adaptem. Ens saturen amb unes instruccions que ens donen a plens pulmons i vocalitzant (com quan parlem amb algú que no coneix el nostre idioma) i que resulten impossibles de memoritzar, no perquè siguin complexes, sinó perquè són absurdes. En lloc de dir-nos com hem d'anar pel carrer seria més eficient que ens expliquessin per què. Es tracta que, per evitar contagis massius d'un virus del qual no sabem gairebé res, no tinguem contacte físic amb aquelles persones amb qui no convivim. I si en tenim, hem de fer-ho amb les màximes precaucions: a dos metres de distància, amb mascareta, amb guants, sense tocar-nos ni tocar els mateixos objectes, etc. És el que en la nova normalitat es diu la distància social. Si vivim amb algú no fa falta que caminem separats pel carrer ni que sortim per torns.

La «nova normalitat», com tot canvi social, ens ha portat una neoparla, com en la novel·la d'Orwell. És una llengua que tendeix a la simplificació i a certa tendència a la infantilització, amb tot el respecte a uns nens que han demostrat ser molt madurs. La neoparla disfressa l'instint de supervivència com a suposat altruisme. I la tragèdia en pensament positiu: «Tot anirà bé». Una tragèdia.