Vaig tenir una molt mala idea, deixar de fumar el dia abans que es decretés el confinament. Ja ho havia intentat amb èxit fa uns anys però les circumstàncies ara no són les mateixes, a l'estat d'alarma s'hi afegeix el d'ansietat i la inscripció del paquet, aquella de «fumar mata», que fa unes setmanes et convidava a reflexionar seriosament, ara produeix un somriure de menysteniment vers l'advertència; me la quedo mirant i penso: doncs una més, comencen a parlar de causes que també provoquen el fatal desenllaç?

Posats a posar advertències de desenllaços mortals, el disseny i confecció de cartells alarmants es podria convertir en una de les indústries amb més futur; advertències com: sortir de casa sense fer cas de les recomanacions mata, augmentar els pressupostos de defensa i retallar els de sanitat mata, l'egocentrisme dels qui ocupen els lloc de poder mata, ignorar les competències de qui coneix la realitat territorial per centralitzar la gestió de forma autoritària defensant una utòpica unitat nacional mata. I podríem continuar avisant d'altres actituds igual de perilloses, que si bé no maten la vida, ens la fan més injusta, cruel, difícil i intolerable; mentir i tergiversar la informació mata la llibertat d'expressió, reprimir mata els drets humans i la llibertat individual, censurar dictant i prohibint mata la justícia, la disciplina autoritària dels estats mata la intel·ligència, anul·lar i coaccionar mata la imaginació, renunciar al pensament individual per doblegar-se a la doctrina de partit mata la democràcia, retrocedir mata l'esperança i el futur i, sobretot, insistir a aplicar el principi d'en Groucho Marx que diu: «La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar-hi els remeis equivocats», ho mata tot.

Resumint, que com aquella frase que va fer famosa l'Stevie Wonder de «si beus no condueixis», ara seria l'hora de popularitzar-ne una altra, alguna cosa així com «si ets irresponsable no surtis, no legislis, no imposis, no ens matis, queda't a casa i fuma»; les xifres de defuncions, desil·lusions i decepcions, serien notablement més baixes.

Poques hores abans d'escriure la columna, surto a l'exterior i una companya de feina que havia fet l'esforç de deixar el tabac i se n'havia sortit amb molta força de voluntat fa uns mesos, es posa al meu costat i encén una cigarreta amb cara de dissimulada culpabilitat, li torno una mirada de comprensió i faig el mateix mentre iniciem la conversa del moment, intentant treure el fum clar sobre en quina de les fases de desconfinament podrem començar a viure i respirar en llibertat per tornar a allò que ens ocupava al principi de la pandèmia: intentar deixar de fumar perquè realment sigui de les poques coses que maten.

Crec que continuarem fent-ho una bona temporada.