Aquests dies, als politòlegs i sociòlegs ens solen demanar quins efectes tindrà la present crisi sanitària i econòmica sobre els àmbits polític i social. Realment, els científics socials no tenim cap bola de vidre per endevinar el futur, i és que en tot allò en què intervenen persones, el futur és obert: depèn de com aquestes es comportin. I els comportaments no estan prefixats: sí, cadascú té un caràcter i uns valors (no necessàriament harmònics entre si), però la conducta és el resultat de l'encreuament entre la personalitat i el context canviant en què hom actua. Tot això per dir que el futur serà allò que decidim que sigui: podem fer de les crisis una oportunitat o no ser capaços d'impedir que signifiquin un retrocés.

Ara bé, podem intuir coses sobre com serà el demà. La Història ens en pot donar pistes, encara que les lliçons del passat són ambigües. Hi ha hagut episodis com la Revolució Francesa, les Guerres Mundials o antigues pestes medievals que varen canviar el món; però moltes crisis socials i econòmiques anteriors no han suposat transformacions en l'statu quo, malgrat els bons propòsits que es feien mentre es patien. D'altra banda banda, la psicologia i la filosofia ens adverteixen que els canvis emocionals i conductuals de les persones quan s'enfronten a moments crítics (per exemple, el ser més solidari) no solen durar gaire quan es torna a la «normalitat».

Igualment, per intuir per on poden anar les coses en endavant, hom pot acudir a la demoscòpica. En aquest sentit, podríem preocupar-nos per les dades de la darrera recerca del CIS, que sembla augurar que en moments com ara d'incertesa i de por, la gent està disposada a acceptar mesures autoritàries. Però en canvi una enquesta del CEO català (de just abans de la pandèmia) mostrava que els qui responien prioritzaven la protecció de la llibertat d'expressió sobre el manteniment de l'ordre. En realitat, tot depèn de quan i com es facin les preguntes.

Finalment, hom pot partir del sentit comú i fer hipòtesis en el sentit que, amb la Covid-19, governants, empreses, entitats i ciutadans hauran pres consciència de la seva fragilitat i interdependència i de la necessitat de preparar-se per a eventuals escenaris dolents: això pot portar a construir societats més humanes i més en equilibri amb l'entorn. Però el sentit comú també ens prevé que la memòria humana és curta, i que els governants i les organitzacions tendeixen a anteposar allò urgent (respondre als problemes immediats) a allò important (bastir una societat més resilient i cohesionada).

Per tant, res és concloent. Malgrat això, podem tenir algunes certeses de cara a les pròximes dècades, com ara que hi haurà un gran debat contraposant drets i llibertats davant de seguretat i ordre; o que les pandèmies i les crisis (i recuperacions) econòmiques tenen un caire recurrent: en vindran més, i tindran guanyadors i perdedors. També l'obvietat que el futur serà diferent del present, perquè -de forma subtil o ben visible- la realitat està canviant constantment, fins i tot en els períodes en què sembla que no passi res.