Nou de cada deu analistes creuen que Pedro Sánchez no acabarà el 2021 com a president; alguns opinen que ni tan sols arribarà al final del 2020. Més que la crisi sanitària, se l'emportarà la derivada econòmica. Al Congrés dels Diputats es detecten presses per accelerar la liquidació. La pròrroga de l'estat d'alarma és el terreny de joc.
Ara mateix els estats majors dels partits es plantegen dos objectius de comunicació: ser portadors de bones notícies de desconfinament -Andalusia vol obrir les escoles d'aquí a dues setmanes- i aconseguir una bona posició a la graella de sortida d'una cursa electoral que no trigarà. Quan les xifres fredes i la vivència calenta de la recessió s'hagin tornat tan insuportables com s'espera, es posarà en marxa el concurs per determinar qui canalitza millor la indignació contra el Govern, i haver estat contemporitzador pot atorgar punts negatius.
Pablo Casado deia la setmana passada que no podia aprovar la pròrroga de l'estat d'alarma perquè Pedro Sánchez no li trucava. Dilluns ho va fer, van estar parlant molta estona, i el líder del PP no va canviar de parer.
Per tant, el problema no tenia res a veure amb una excusa adolescent del tipus «és ell que m'ha de trucar a mi, i no jo a ell!».
El problema consisteix en la irrupció d'una onada de feromones electorals que han excitat els instints combatius dels líders polítics. Desperta, ferro!
Les feromones electorals penetren en els sistemes olfactius dels polítics caçadors i tensen els seus músculs. Els socialistes esperaven amagats rere una bardissa i han saltat com feres quan els populars els n'han donat ocasió. El missatge de Sánchez avançat dilluns pel ministre i número dos del PSOE José Luis Ábalos és senzill: si decau l'estat d'alarma, Espanya serà presa del caos i les vuit setmanes de sacrificis del poble pacient i col·laboratiu hauran sigut debades; estarem anys pagant la factura econòmica d'un confinament que no haurà servit de res.
No només a Madrid els protocandidats s'envesteixen per impressionar els votants que aspiren seduir i fertilitzar. A Catalu-nya ve de lluny i es manté irresolta la contesa per l'hegemonia de l'espai independentista, que amb el sistema electoral vigent és la contesa per la presidència de la Generalitat.
La negació sistemàtica de Quim Torra a tot el que vingui de Madrid li està donant rèdits i Esquerra s'hi apunta per no quedar despenjada. La facilitat amb què els de Junqueras i Aragonès van i venen entre el pragmatisme i l'integrisme és digna d'admiració. Les feromones ho impregnen tot d'ençà les maniobres parlamentàries que van seguir les eleccions del 155.
Al País Basc les urnes s'haurien d'haver plantat el mes que ve, i Urkullu les voldria al juliol; també allà és hora de marcar perfil amb l'exigència de bilateralitat, però, alhora, de negociar compensacions pels efectes en el concert econòmic de la caiguda d'ingressos fiscals.
Així arribem al debat d'avui, amb el Govern avisant del caos si no es convalida el decret que prorroga l'estat d'alarma, i la resta de forces polítiques buscant formes de destacar com a capdavanters de la fatiga ciutadana. Qui millor ho aconsegueixi partirà amb avantatge en la cursa per convertir en sufragis l'angoixa i la por que ens esperen a la cantonada. La xifra d'aturats publicada ahir és un pàl·lid avançament. Només un líder excepcional sobreviuria als efectes de la recessió que ja ha començat, i Sánchez no passa d'escalador astut quan la muntanya és baixeta i el pendent és suau.
