En les primeres etapes d'estudi els mestres presenten els mapes segons dos grans grups: els físics i els polítics. Els primers mostren la Terra com la vàrem rebre els humans, amb els rius, les muntanyes i les valls. Crec recordar que en deien els accidents geogràfics. En canvi els polítics (referit als mapes, no als humans que s'hi dediquen) limiten els accidents territorials. Assenyalen les fronteres entre estats (les ratlles sempre més gruixudes) i després, més fines i de colors diversos, la resta de divisions fins a arribar a les dels termes municipals i les dels nuclis urbans. En el cas de ciutats grans, l'última divisió, de traç negre i primíssim, separa els barris. Em fascinen aquestes traçades que divideixen dominis, cantons o àrees comunals de forma artificial. Recordo de petit com observava encuriosit el mapa dels Estats Units d'Amèrica amb els estats delimitats entre ells per línies rectes. Sense entendre-ho i contrastant amb les nostres a Europa, les quals en principi segueixen elements orogràfics per dividir-nos dels veïns.

Amb la recuperació de la Generalitat, el mapa català es va omplir de traces i més traces. Noves i antigues. Tornaven les comarques d'abans més un invent anomenat vegueries que ha anat mutant. Tot diluït amb les divisions actuals però convivint amb les anteriors. En deien regions, tot i que per al govern de Madrid l'única regió (amb to menyspreador) que coneixen és la catalana. De fet, l'àmbit de la Catalunya Central respon a una incrustació a partir de les dites vegueries i, en aquest cas, en un terreny amb personalitat (política o administrativa) reconeguda però encaixada en una altra, la de les «odioses» províncies. De fet, ser el centre de Catalunya ens ubica en tres de diferents. Excepte Tarragona, som a totes les altres. Per les espanyes, ser un provincià o el provincianisme s'ha associat sempre al primitivisme, al retard social i a l'antimodernitat per contrast amb les ciutats.

Quan els catalans d'avui, sobretot els de la galàxia sobiranista, només tenien en compte les demarcacions hispanes per anar a votar, a Madrid les han convertit de nou en el centre de la nova normalitat, o sigui, de l'anormalitat a la qual cadascú s'haurà d'acostumar. Aquestes dues administracions que conviuen, fan que la vida ordinària de les persones sigui similar a la de qualsevol altre ciutadà del món desenvolupat (en aparença) però compliquen l'oficialitat i la legalitat. Com si l'haguessin obrat sàdics socials. Gósol és al Berguedà, a la regió del centre per obra de la Generalitat i semblaria que per voluntat dels seus vilatans. Però pertany a Lleida. Per anar a la capital a fer tràmits ara hauran de transitar per Tuixent, Lladurs, Ogern i de dret (o torçant el volant del cotxe) cap al Segrià. Si no els ho arreglen aquesta setmana, quedaran confinats comarcalment per aquest garbuix de dependència. Ni a Saldes, que és a tocar, podran anar.

Les crisis, sanitàries, econòmiques o del tipus que siguin, despullen les societats i els seus membres un a un. Sobretot els que les han de gestionar, des de l'administració o des del món privat. La barreja entre els plànols dels uns i dels altres, entre les regions sanitàries de la consellera Vergés i les províncies del ministre Illa, em deixen confús, perdut i quasi emprenyat. Des de Madrid ho veuen clar: la divisió electoral és la que es prioritza per davant de totes les altres. Entre altres raons perquè és la forma com reben totes les dades estadístiques. Per a un buròcrata, sempre ha estat més important saber el lloc d'on era una víctima mortal que el seu nom o les seves obres. El virus no entenia de territoris, deien fa poc els que diuen que el gestionen.