05 de maig de 2020
05.05.2020
Regió7

El llarg ocàs del nacionalisme

04.05.2020 | 21:15
El llarg ocàs del nacionalisme

Estem d'acord, de nacionalisme n'hi ha de dreta i d'esquerra, de més ètnic i de més cívic, de conservador i de progressista. I sí, una república per a Catalu-nya (un territori amb vincles històrics i culturals de tipus nacional) és un projecte nacionalista i així és vist a Europa i el món. No passa res, però com que aquest qualificatiu està molt negativament connotat està bé mirar de reflexionar-hi i aclarir-se.

El nacionalisme, és a dir la idea que nació i poder polític han de confluir, és un dels grans invents de la modernitat. I és un invent progressista, que va prendre a la monarquia i a Déu la legitimació del poder per donar-la al poble i que, recollint o inventant tot un sistema de referents lingüístics, paisatgístics, culturals, històrics o mitològics, va reforçar la solidaritat (nacional) i el compromís col·lectiu, va delimitar un terreny de joc conegut i practicable per a la lluita de classes i -si m'ho permeteu- va ajudar l'individu a enfrontar-se a la immensitat del món i a la solitud de l'existència.

El nacionalisme, però, també té un costat fosc. L'enfocament nacional de les relacions socials estableix un «nosaltres» molt potent però crea, de base o per defecte, un «ells» de qui és fàcil desentendre's o, encara pitjor, confrontar-s'hi. Els potents lligams nacionals han servit sovint per emmascarar privilegis o per justificar injustícies i atrocitats. La pertinença a la nació no és incompatible amb la lleialtat primera al gènere humà però l'equilibri no és sempre fàcil.

La nació política, aquell reeixit invent del segle XVIII desenvolupat i estès arreu del món, fa temps que dona senyals d'esgotament. Les guerres mundials, el colonialisme i els estralls de la manipulació patriòtica van generar els primers dubtes i prevencions. A la segona meitat del segle XX, i sobretot a partir del 1968, el nacionalisme ha estat qüestionat i combatut tant pel liberalisme humanista (imagine there's no countries...) com per bona part de l'esquerra política i intel·lectual.

A aquest procés de descrèdit i debilitament cal afegir-hi les dificultats objectives de la societat líquida i el món pla actuals: l'increment de la complexitat ètnica, lingüística i cultural vinculada a la mobilitat i les migracions, la globalització econòmica i comunicativa que desborda la capacitat d'intervenció dels estats-nació tradicionals o la multiplicació exponencial de l'oferta identitària fruit de l'entronització de la llibertat individual i l'expansió de la societat de consum.

Així, de la mateixa manera que vam separar estat i religió i vam desregular les relacions sexuals i afectives, potser caldria desvincular també nació i administració pública i plantejar-se directament repúbliques post-nacionals. No per fer desaparèixer la consciència nacional, de la mateixa manera que la laïcitat no ha eliminat la religió i el reconeixement de la diversitat sexual i de gènere no ha posat fi a la família nuclear heterosexual, sinó per separar definitivament drets i identitat. Per caminar en aquesta direcció és evident que Espanya, paradigma d'estat nació vertical i assimilacionista, no ens serveix. Però la república catalana, tot i el pas endavant que suposaria, tampoc serà el final del camí. Ens valdrà per al mentrestant, per superar l'actual atzucac, però tard o d'hora caldrà treballar per una república explícitament postnacional, igualitària però no uniformadora, profundament descentralitzada i d'abast territorial molt més gran. Europeu, per començar. I mundial, un dia o altre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit