Soc arquitecte, ni lingüista ni etimòleg, pel que fa a l'ús que faré de les paraules per argumentar el fil de les meves reflexions, demano que no se'm tingui en compte. «Habitatge», del llatí habitare, freqüentatiu d' habere (tenir), tenir de manera reiterada; connotacions de propietat. «Residència», del llatí residere (romandre), quedar-se quiet en un lloc, viure en un lloc de manera habitual, connotacions físiques, vivencials. Són diferents opcions a la v ivenda en la nostra societat. Faré servir la incorrecta, encara que estesa, paraula vivenda, per no confondre el sentit de la introducció.

Centrem el tema. L'accés de la gent jove (generació de millennials amb 30/35 anys) a una vivenda pròpia no ha millorat els darrers 20 anys (bombolla immobiliària, crisi financera, crisi del deute, destrucció de la classe mitjana, futur incert, salaris baixos i contractes porqueria). El 25% de persones viuen soles, majoritàriament gent gran. Parelles joves que no poden iniciar un projecte de vida conjunt per la precarietat laboral. Col·lectius monoparentals, parelles en procés de separació, matrimonis de gent gran que necessiten una assistència gradual sense perdre l'autonomia ni la inserció social. En tots aquests casos, el mercat de la vivenda actual no ofereix solucions. El promotor privat busca seguretat, ofereix productes clàssics dirigits a clients solvents. L'Administració ha desaparegut de factor com a promotor de vivenda pública. El mercat de lloguer no ofereix incentius als inversors ni en els punts amb més demanda per inseguretat davant l'actual marc jurídic.

A tot això cal afegir les mancances que l'actual situació de confinament ha posat en evidència: manca d'espais de transició entre interior i exterior (balcons, galeries, porxos i terrasses), entre espai públic i privat (espais vivencials compartits i polivalents), decrets d'habitabilitat millorables (vistes i exposició solar), rigidesa i excés de normativa (pensada per evitar abusos del promotor i que acaba perjudicant l'usuari), etc. Habitar o residir, vet aquí el dilema.

Quan parlem de residència, a tots ens ve al cap la imatge de les residències de gent gran. Aquest model residencial és un error? No, crec que no podem simplificar el problema estigmatitzant el model. No podem vincular les terribles seqüeles sobre un col·lectiu especialment vulnerable (la gent gran, els residents, el contingut), per una mala gestió sanitària, amb el model tipològic, el contenidor. Una residència, entesa amb llenguatge de carrer, és un model especialment adaptat a les necessitats de persones soles, on s'agrupen espais privatius (habitacions) amb locals o serveis compartits (cuina, bugaderia, menjador, etc.). Avui dia ho simplifiquem pensant en residències d'estudiants, o de gent gran.

Els hotels tenen una connotació de curta estada que els deixa fora d'aquest model. Les antigues pensions sí que donaven aquest tipus de servei a la gent, ja fos per llargues estades o impossibilitat d'accés a una vivenda normal. Si al model anterior de residència li canviéssim les habitacions per apartaments (habitatge complet amb cuina i bany), seguint el model d'un aparthotel, amb serveis addicionals compartits i locals complementaris (privats o comunitaris), tindríem la descripció del model que anomenem habitatge dotacional. El terme dotacional prové d'una conjuntura anterior on es preveia l'oportunitat de poder entendre'l com un equipament o dotació, i per tant susceptible de construir en solars qualificats inicialment d'equipament en el planejament urbanístic. Ens podem imaginar un edifici on, en apartaments autosuficients, convisquin parelles joves, matrimonis grans, famílies monoparentals, gent sola, estudiants, treballadors, etc., amb serveis compartits: zones d'estar conjuntes, bugaderia, jardí i terrasses comunitàries, hort urbà, locals d'activitats (biblioteca, jocs infantils, gimnàs, tallers), locals assistencials (despatx per a visites mèdiques, pedicura, perruqueria, assistent social, etc.). El model permet privacitat (garanteix també el confinament), trenca el monocultiu generacional i ofereix unes possibilitats de recuperar vincles socials que mai s'haurien de perdre.

Cal repensar el viure. És una altra manera de residir en molts estadis de la nostra vida i que té molts avantatges. Hi apostem?