Dins del món jurídic català en particular, i de tot l'Estat espanyol en general, cada dia estan sortint més veus qualificades que qüestionen la legalitat de la suspensió de la llibertat de circulació per a les persones (coneguda com a confinament), que estableix el Reial Decret que declara l'estat d'alarma.
La simplificació del debat ens pot portar, inicialment, a considerar que es tracta d'una discussió merament tècnica i sense efectes pràctics; una discussió d'aquelles que donen molta literatura als juristes però que no tenen cap incidència pràctica per a la resta de ciutadans. No és així i convé no caure en el parany.
La suspensió de drets fonamentals (i el de lliure circulació, que té com a subgèneres els de reunió i manifestació, ho és) es reserva a la Constitució Espanyola per a quan es decreten els estats d'excepció o setge. Quan això es produeix, i segons si es tracta d'excepció o setge, es poden suspendre drets com la inviolabilitat del domicili, secret de comunicacions, elecció de residència, lliure circulació de les persones, llibertat d'expressió, de premsa, de vaga...
Però sota l'estat d'alarma (que la Constitució ni tan sols defineix), aquesta facultat de l'Estat és inexistent. L'estat d'alarma es regula per una llei orgànica i preveu limitacions concretes de drets que en cap cas poden afectar genèricament i plena a un dret fonamental. En concret, la llei orgànica permet «limitar la circulació o permanència de persones o vehicles a hores i llocs determinats, o condicionar-les al compliment de certs requisits». Per tant, durant l'estat d'alarma la norma és la possibilitat de circular, però amb limitacions específiques. En canvi, si l'estat decretat és de setge o excepció, la norma pot ser la prohibició de circular i l'excepció la possibilitat limitada de fer-ho (i, per tant, de reunir-se i manifestar-se).
A hores d'ara fins i tot una recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de l'Aragó (del 30 d'abril) dictamina clarament la impossibilitat de prohibir il·limitadament el dret de circulació sota l'estat d'alarma i el vot particular d'un membre del Tribunal en planteja directament la inconstitucionalitat.
La rellevància de tot plegat és altíssima per a la defensa dels nostres drets. En cap cas vull qüestionar la idoneïtat, i fins i tot la necessitat, de confinar la població. Sanitàriament era el més encertat, probablement. Però si sota el paraigua de l'estat d'alarma aquesta mesura no és legalment possible, cal denunciar-ho. Per confinar-nos com s'ha fet, el Govern podia optar per acordar un estadi superior a l'estat d'alarma; el problema és que la gravetat de la decisió requereix majors controls parlamentaris (majories absolutes, en alguns casos) i un estricte control judicial de les mesures que es prenen, fet que, segurament, va fer decidir al Govern d'Espanya tirar pel dret.
Amb el temps i la serenitat que calgui, però, caldrà jutjar si s'ha actuat legalment, o no. Si el Govern s'ha excedit, apunto dues conseqüències importants. La primera: serà impossible sancionar els milers de ciutadans denunciats per incomplir un confinament inconstitucional i, a més, molts autònoms i empreses greument perjudicades per la incorrecta decisió veuran com se'ls obren les portes per reclamar a l'Estat el perjudici que se'ls ha ocasionat (pensem, només, en la quantitat de negocis tancats de manera forçada per la impossibilitat de circular).
I la segona: haurem d'adoptar una actitud molt radical en la defensa dels drets fonamentals per evitar que, en el futur, una majoria simple parlamentària pugui permetre la suspensió d'aquests drets, siguin els que siguin. I per agafar consciència dels riscos, només cal que us imagineu una hipotètica majoria simple parlamentària de Vox.
