De tant en tant apareixen a les xarxes socials periodistes i polítics que es lamenten que hi predominin fake news, mentre que consideren que ells com a professionals tenen tota la credibilitat. És una opinió que no em sembla encertada perquè les xarxes com a tals són neutres i depèn de l'ús que se'n faci, com del periodisme, que com en tots els oficis hi ha qui ho fa millor i qui ho fa pitjor. Penso que no es pot generalitzar i caldria tenir clar que el dret a la informació no és del periodista, sinó del ciutadà. Som en una època de transformacions que afecta la vida quotidiana de les persones pels profunds canvis tecnològics, com mai abans havia passat en la història de la humanitat. Dins la rapidesa amb què tot es mou i la complexitat global és pràcticament impossible establir rutines. En aquest nou marc, la comunicació s'estén de tal manera que els professionals ja no tenen el monopoli de la informació, ni el podran recuperar, ans el contrari, amb l'automatització i la digitalització es produeix una veritable revolució tècnica i social que es concreta en la brutal expansió de les xarxes telemàtiques, de manera que la velocitat en què es processa la informació creix sense aturador. Agradi o no, les xarxes socials han democratitzat la informació de tal manera que nous col·lectius poden donar públicament la seva opinió. La transformació digital, que ha anat més enllà de les xarxes socials, ha arribat a totes les esferes, des de les empreses al Vaticà. Cada dia hi ha novetats tecnològiques, més disposicions i interaccions a internet, que no para de créixer exponencialment. Temes com la intel·ligència artificial o la realitat virtual són familiars gràcies a les xarxes socials, que no únicament possibiliten un augment de la informació i de les dades, sinó que aquestes es poden analitzar i compartir molt més de pressa.

A diferència de periodistes, potser excessivament polititzats, em sembla que les xarxes socials faciliten el sorgiment de nous lliurepensadors, així que és com a mínim curiós que els qui es manifesten més en contra siguin partidaris dels partits polítics adoctrinadors. La desinformació no és culpa de les xarxes socials pel fet que hi pugui accedir tothom, de la mateixa manera que el col·lectiu periodístic no és un bloc monolític. N'hi ha de tot tipus, llevat dels d'investigació, que pràcticament estan extingits, perquè cada vegada interessa menys tenir-los en nòmina de les empreses periodístiques. És ben cert que la majoria dels periodistes professionals busquen contrastar les informacions en fonts fiables i bona part de les confusions que es produeixen es deuen a la línia editorial d'alguns mitjans de comunicació, que imposen els criteris dels seus consells d'administració. O bé per compensar els tractes de favor en forma de subvencions polítiques, que reben descaradament alguns canals privats del periodisme visual o televisiu (Telecinco, de la italiana Mediaset, fundada per Berlusconi, i Atresmedia, d'Antena3 i La Sexta), com també passa en alguns mitjans de la premsa escrita que han anat a menys com El País i La Vanguardia.

Ara bé, el periodista de pedra picada de la premsa escrita pot cometre a vegades errades degudes a la manca de temps per contrastar adequadament algunes informacions, però no hi ha d'haver cap problema a rectificar i corregir els errors. Tot i així, hi ha exemples d'errades periodístiques greus, però particularment no m'agraden les de deixadesa. Posaré dos exemples de diaris barcelonins: un encara actiu, La Vanguardia, i l'altre desaparegut a final del 1985, El Correo Catalán. En els dos casos els titulars fan referència a la mort per la Guàrdia Civil de Ramon Vila, Caracremada, el 7 d'agost del 1963, al costat de la masia de la Creu del Perelló, a Castellnou de Bages. Així titulava La Vanguardia Española: «El peligroso malhechor Caraquemada, muerto en un tiroteo con la Guardia Civil. La Benemérita de Berga le sorprendió cuando realizaba actos de sabotage». El Correo Catalán: «Caraquemada, muerto por la Guardia Civil. Contestó con ráfagas de ametralladora cuando la fuerza pública le dio el alto cerca de Ripoll». Els responsables d'aquestes falsedats s'inventen Berga i Ripoll i cap d'ells va ser capaç de rectificar posteriorment. Per tant, penso que els encerts i els errors no són un problema de les xarxes socials ni del periodisme, sinó de les persones que tenen la responsabilitat sobre els seus actes.