Dimecres, deu del vespre. Mitja hora de passejada per carrers amples de la Manresa universitària. A la tarda la consellera de Salut ha sortit a dir-nos que la Catalunya Central no pot avançar en la desescalada perquè la cuca encara és viva. Però molta de la gent que em trobo pensa el contrari. En altre cas no farien el que fan.
Si pensessin que l'amenaça és greu no em creuaria amb cinc nois que caminen junts, rient, amb una pilota, i ni de l'aspecte ni de la conversa no es dedueix que siguin germans.
Si ho pensessin no veuria aquesta parella d'enamorats que es diuen coses i es fan moixaines en un banc de l'avinguda. Sense mascareta, naturalment. Moixaines d'enamorat amb mascareta és un oxímoron.
Si ho pensessin no passaria pel costat de quatre joves que la fan petar, dos en un banc i dos dempeus, al voltant d'un únic gos com a coartada. Qui vol coartades quan ja no passa res?
Si ho pensessin no em fixaria en aquests quatre adults amb prou edat per ser assenyats que també la fan petar, sense mascaretes i amb la mateixa actitud distesa amb què la farien petar qualsevol altre vespre primaveral sense epidèmia.
Si ho pensessin no podria gaudir l'espectacle de dos adolescents que juguen a clavar-se guitzes d'arts marcials a la vorera, fins que un acaba a terra i l'altre al damunt. Potser s'acullen al dret a fer esport, però no em sembla que el practiquin individualment ni guardant la distància higiènica. Això sí, és un esport amb públic: un altre adolescent al graó d'un portal amb la xibeca de litre al costat. No cal pas que obrin les terrasses!
Si ho pensessin, les mascaretes no brillarien per la seva absència ni em seria més fàcil recordar quantes persones he vist que la portaven que quantes no.
Aquests ciutadans han decidit sobiranament que no n'hi ha per tant, que el risc de contagi és entre mínim i inexistent, que n'estem fent un gra massa i que ja li tenim el peu al coll. Aquests ciutadans no comparteixen les anàlisis de la consellera Alba Vergés i el seu equip.
Si pensen que a hores d'ara les restriccions ja són excessives, la setmana que ve es deliran quan vegin per la tele com obren les botigues i s'omplen les terrasses en altres territoris peninsulars, o fins i tot a la Seu i a Puigcerdà, mentre que a Manresa hem de seure clandestinament al graó del portal amb una xibeca, aprofitant que els cotxes dels guàrdies ja no passen tan sovint com ho feien els primers dies.
Les dades són les que són i els que manen ens ensenyen les que volen. Cada matí s'informa dels nous positius en proves diagnòstiques, però una martingala de la Comunitat de Madrid ens ha fet adonar que la xifra diària incorpora proves de jornades anteriors. De quan són realment els contagis d'avui? L'epidèmia persisteix o simplement es fan més tests? Això ho deuen saber els tècnics i potser la consellera; els simples mortals estem fora del secret.
Les xifres no ens diuen res. Importa la percepció. Quantes persones (sanitaris a banda) han vist un malalt desesperat per respirar? Quantes han vist baixar per l'escala el taüt d'una víctima? Sense l'experiència directa no hi ha una percepció convincent. Llavors, per molt que la consellera ens digui que no podem saltar de fase, perquè encara hi ha risc, nosaltres sortim a prendre la fresca amb el perillós convenciment que això ja està i la cuca ja no mossega.
Potser seria més útil saltar a la fase 1 i fer-la complir de veritat que continuar a la fase zero i que tants facin el que els sembla.
