Quan es caricaturitza la figura de Pedro Sánchez, se'l presenta com un «guaperes xulet i somrient», com fotent-se'n una mica dels altres.

Amb la crisi del coronavirus, aquesta caracterització, s'ha fet absolutament real, excepte el somriure, òbviament. El «presidente Sánchez» ens etziba uns discursos inacabables, amb un aire paternalista, proteccionista i d'exaltació nacional, a la manera de vaselina, per fer-nos empassar millor l'exaltació militar, de la qual els articles d'alguns articulistes d'aquest diari en són una magnífica mostra, per convertir-nos en un estat «alarmat».

I és que tots estem alarmats per la carta blanca que s'ha donat a tots els cossos policials i de seguretat, que s'enorgulleixen d'haver posat més de tres quarts de milió de denúncies, amb casos absolutament arbitraris, com el del manresà que anava a llençar les escombraries i el van denunciar perquè no els parlava la «lengua del imperio» o altres de ridículs com el del lladre de trenta quilos de taronges que ens van explicar com si fos una heroïcitat.

Aquesta posada en escena de Sánchez ve complementada per la de l'omnipotent ministre Salvador Illa, amb un posat funerari que destil·la un menyspreu absolut pels esforços, idees i propostes que es fan des de Catalunya o altres punts de l'Estat, aplicant el principi prepotent que el pitjor flagell és el de la «indiferència».

Això pel que fa a la posada en escena del «Gobierno de izquierdas», del qual formen part Podemos i Comuns, que, amb el virus, s'han oblidat de la seva reivindicació de derogació de la Llei Mordassa, que ara apliquen als que surten a passejar quan no toca.

Pel que fa al discurs, és d'un cinisme absolut, aplaudit pels escolanets del PSC, quan parla de «colaboración i cooperación de todas las administraciones» i que escolten totes les propostes, quan resulta que Sánchez exposa en roda de premsa les decisions que l'endemà explicarà als presidents de les autonomies.

I és d'una fredor exasperant quan el ministre Salvador Illa anuncia mesures que des de la Generalitat s'havien reclamat durant dues o tres setmanes abans, sense que ni les comentessin ni les rebatessin. Tan sols el dia abans, Fernando Simón, en la seva compareixença, prepara el camí i anuncia la possibilitat de les noves mesures i l'endemà l'inexpressiu home de negre i ministre de Sanitat, sense cap mostra de voler empatitzar amb els súbdits, imposa les mesures.