Església romànica d'entre els segles XI i XII, al terme municipal cercolí, de la qual ens han arribat poques dades documentals; tanmateix sí que se sap que fou parròquia, dins de la jurisdicció del bisbat d'Urgell, i que fins al s. XIX fou dedicada a Sant Andreu, moment en què fou substituït per Sant Jordi.

Es tracta d'un temple romànic d'una sola nau, orientada de ponent a llevant, on conclou amb un absis semicircular, amb cobertura de quart d'esfera. La nau estava coberta amb volta de canó que, el s. XIII, se sobrealçà, fent-la apuntada, amb la necessitat d'afegir-hi arcs torals com a reforç. També, en aquest moment, s'obriren dues capelles laterals cobertes amb volta de canó, una a migjorn i l'altra a tramuntana, que formen amb la nau una creu llatina.

La il·luminació s'aconsegueix per mitjà de dues finestres de doble esqueixada, l'una amb llinda i l'altra amb dovelles, que es taparen el s. XIII. Dues finestres a l'absis, una situada al mig de doble esqueixada i la segona en la part de migjorn. També, entre la coberta de l'absis i la paret de ponent hi ha un finestra en forma de creu. I, finalment, un òcul matusser d'un descuidat encant, obert a la paret de ponent, al damunt d'on se situava la porta d'entrada, actualment tapiada. Aquesta mateixa paret està coronada per un campanar en espadanya de dues obertures amb un arc de mig punt de notable alçada i de forma estilitzada que li confereixen una elegància singular. La teulada de la nau i la de les capelles laterals són a dues aigües amb teules àrabs, mentre que la de l'absis està dividida en tres porcions triangulars, semblants a sectors circulars, que convergeixen en el mateix vèrtex als peus de la finestra cruciforme.

Actualment, el portal es troba a la paret de migdia, rematat per un arc de mig punt amb grosses dovelles i, a través de la llinda, s'accedeix a la nau descendint uns esglaons. Tot el conjunt està format per un carreus de mides mitjanes, regulars, tallats amb destresa i col·locats a trencajunts, sense cap més altre ornament que la mateixa pedra, que sobresurt especialment en un temple senzill, sobri i, a la vegada, d'unes mides que el fan rellevant, amb tot el caràcter autèntic, suggeridor i primigeni del romànic.

En el decurs de les obres escomeses l'any 1969 es feu la troballa del tenant de l'altar antic, que és aquella peça que, sobre la base en el presbiteri, subjecta i suporta l'ara; un element massís de pedra, en forma de piràmide de base quadrangular, truncada i invertida, que no és gaire habitual en els tenants, la qual cosa el fa més rellevant. Així com també es descobrí una lipsanoteca, o caixa per guardar-hi relíquies, en forma d'ortoedre, elaborada amb un sol tros de fusta de pi, que, malauradament, el pas del temps ha deteriorat.

És curiós el relleu en el titular d'aquesta església, ja que de Sant Andreu es passà a Sant Jordi; del deixeble de sant Joan Baptista i un dels dotze apòstols, nat a Betsaida (Galilea-Palestina) el s. I aC, al militar romà d'origen grec i nascut a Diàspolis (Palestina) el 270; del màrtir clavat en una creu en forma d'aspa al màrtir encadenat a una roda d'espases i decapitat; de la creu de Sant Andreu a la creu de Sant Jordi; i del patriarca de l'Església ortodoxa al patró de la cavalleria i la gentilesa. Com si l'heroi de la llegenda que alliberà la princesa vencent el drac servís per encomanar el mateix esperit de defensa del feble, de combat de la injustícia, i d'identificació amb els sentiments dels homes i les dones d'aquest bocí de territori; aquells valors i aquells ideals que els fan sentir plenament vius, que els encenen el cor i els commouen l'ànima amb les emocions més humanes i les més divines.