Si tothom fes el que li donés la gana, la vida en societat seria molt complicada. Plató fa explicar al també filòsof Protàgores l'origen mític de les restriccions legals. La narració diu que antigament els humans «intentaven reunir-se i posar-se fora de perill amb la fundació de ciutats, però, quan es reunien, s'atacaven els uns als altres, perquè no posseïen la ciència política; de manera que de nou es dispersaven i morien. Zeus, llavors, va témer que sucumbís tota la nostra raça, i va enviar a Hermes que portés als homes el sentit moral i la justícia».
La conseqüència són els sistemes legals, indispensables per conviure, però que responen a dues grans concepcions possibles. Una considera lícit tot allò que no es prohibeix expressament a les lleis. L'altra, ben al contrari, considera il·lícit tot allò que no aparegui com a expressament autoritzat. La irrupció del coronavirus ens ha abocat a una una preeminència de la segona, que és la preferida de les mentalitats autoritàries, tant les actives -les que es deleixen per manar- com les passives -les que prefereixen ser manades per no haver de rumiar gaire.
Ens van dir: «Tots tancats a casa ben quiets i parats, i ja us anirem avisant de les coses que podeu fer, de mica en mica i per etapes». I vam obeir per tres raons. Una, perquè el virus ens feia por. Dues, perquè el nombre d'obedients vocacionals és enorme. I tercera, per l'allau de notícies i d'imatges de guàrdies posant multes i fins i tot emmanillant infractors, entre els aplaudiments dels policies vocacionals dels balcons.
I així continuem, pendents del que ens deixen fer. Ens llancem sobre els dibuixets dels diaris que intenten explicar els detalls de cada fase per a cada mena d'activitat. N'hi ha que fins i tot han provat de llegir el BOE, cosa força accessible, i d'entendre'l, que ja és més difícil. Si tot el que no està autoritzat es considera prohibit i sancionable, però la llista d'activitats permeses és prolixa, embullada i contradictòria, algú està fent oposicions a maldestre de l'any.
El sistema de llistar les coses permeses deriva de les monarquies absolutes, que el reben del feudalisme, i aquest de l'esclavisme. En tots ells hi ha un senyor amb plena potestat sobre la vida dels «seus» homes i dones, i els dona menys o més corda. Per alguna cosa, dels permisos reials en deien «privilegis». Els estats democràtics europeus es construeixen a partir dels reialmes absoluts, i aquest és un pecat original difícil de redimir.
Per posar els veïns com a exemple: a l'absolutisme de Lluís XVI el succeeix la dictadura de Robespierre i a aquesta, la de Napoleó, que estructura la França contemporània. El genoma autoritari dels estats es manifesta quan una sacsejada crea el desconcert, com ara. I és ben rebut.
Quan s'apropa un alçament parcial de restriccions hi ha botiguers i professionals que dormen malament pensant en el dilema entre arriscar la salut tornant a obrir o arriscar el negoci esperant unes quantes setmanes més. L'angoixa per l'efecte de les nostres decisions és una companya inseparable de la llibertat. És més senzill si ens faciliten una llista curta del que podem fer, que gairebé equival a dir-nos el que hem de fer.
En un món ideal ens explicarien quines accions o actituds constitueixen un risc per als altres, i ens dirien: fes el que vulguis però res que suposi un perill de contagi. En un món ideal l'autoritat confiaria que Hermes ens ha inculcat a tots «el sentit moral i la justícia». Però en un món ideal els polítics seriosos no repartirien entrepans i talls de pizza a a la mainada.
