Passo el drap de cotó, un tros d'una vella samarreta d'estiu, sobre la placa de focs de la cuina amb un moviment circular i repetitiu. No en gaudeixo especialment, ho faig perquè aquesta tasca forma part de les meves responsabilitats domèstiques. Sempre he pensat que si una cosa l'has de fer és preferible anar de cara a la feina. Estalvies temps i laments inútils. Passo el drap amb tanta energia que semblo el senyor Miyagi a Karate Kid i mentre m'hi entretinc sento les veus de la resta de la família al menjador. Sense obrir les portes dels armaris veig els pots de pasta i arròs, les ampolles d'oli, les llaunes de conserva i els especiers. Els ous perfectament posats a la porta de la nevera, els làctics, els enciams, els tomàquets madurs, i els filets de vida congelada que servirà per alimentar la meva, de vida. Ara mateix em faria vegetariana, però no sé si tindria prou coratge per resistir-me als àpats familiars. Als canelons de la mare, per exemple.

Una cosa positiva que en traurem, d'aquesta pandèmia, és que ha convertit en essencial un col·lectiu professional menystingut, mal pagat i principalment femení: el personal de neteja. Penseu en totes les hores, dies i anys que s'han invertit només a treure brutícia i en com arribem a detestar destinar estones a una activitat que és clau per a la supervivència. Tan còmodes que hi estàvem abans, quan encaixàvem la mà a un desconegut i no corríem al lavabo a rentar-nos-les amb sabó o anàvem a un concert multitudinari i no patíem per emmalaltir o tocàvem cadires de bar, taules de restaurant, parets d'una botiga, diners en paper, viatjàvem en transport públic o empenyíem carrets de supermercat.

El meus fills baixen l'escala de casa mirant de reüll el passamà no fos cas que hi hagués virus invisibles esperant-nos. Fem la nostra volta diària autoritzada en ziga-zaga, esquivant cotxes i bancs públics, canviant de vorera per evitar acostar-nos gaire als altres vianants -no només és cosa meva, també és decisió d'ells. Tots dos porten la mascareta posada a contracor però no volen sortir de casa sense. Els fa nosa, els fa calor, els cou el nas. M'amartellen a preguntes: I si m'he de mocar què faig? I si em cau alguna cosa a terra la replego? I si tinc un esternut, me la puc treure? Mama, no puc respirar. Ja podem tornar a casa? A l'estiu també l'haurem de portar? Es queixen, sí. Miren amb desconfiança qui passeja desprotegit i s'aturen en sec quan trobem -ens ha passat aquesta setmana- un nen petit, assegut a terra, jugant amb un cotxet de joguina ben tranquil al costat de la seva mare. No sé com reprendrem la vida de prop després de tantes setmanes obsessionats per la higiene i la distància, com viurem la vida després d'haver-nos acostumat a viure-la preventivament, saludant-la de lluny i amb la mà.