Mentre el (o la) Covid-19 ha anat fent estralls sobretot en els grups més febles de la societat com els avis de les residències, la bombolla econòmica es va fent grossa. Però creix plena d'aire i incerteses. Els centres on viuen els avis dependents mostren les seves dues cares, la gestió adequada sanitàriament i sense infectats al davant de les que compten les morts per desenes i infeccions massives. És molt probable que aquestes dues realitats es puguin analitzar en clau financera i de gestió empresarial o gerencial, amb zones fosques o poc assumibles més enllà de la fatalitat, que també compta.
Mentre per la fortuna de la majoria la nova pesta va reduint l'impacte sanitari, la carpeta econòmica (i social) es va fent cada dia més incòmoda. Tothom en parla i quasi tots estem ben preocupats, tret d'alguns a qui sembla que la «cosa» no tingui res a veure amb ells. Com l'estruç del desert que amaga el cap a la sorra quan s'acosta el coiot. Som a dins d'un moment de grans incògnites per a les persones i les empreses. Els ens públics ho afronten amb pànic no dissimulat. El seu model s'aguanta amb pinces i no hi ha ganes o valor per parlar clar. Per norma i per hàbits d'una societat molt paternalista, són multitud els que es giren a la recerca d'ajudes, de diners per passar el tràngol.
Els ajuntaments i altres institucions oficials ofereixen diners a firmes i comerços. Són les recurrents subvencions o bé l'ajornament en el pagament d'alguns impostos. El Consell Comarcal de Bages posa a disposició d'aquest objecte 450.000 euros. L'Ajuntament de Gironella n'ofereix 100.000. I així tot un reguitzell d'administracions, Generalitat inclosa, anunciant imports que sumats són (semblen) contundents. Res d'això és així. Més enllà de valorar si es fa per compromís o per imatge postural, és poquíssim si ho posem en la perspectiva dels potencials beneficiaris individuals o per capita. Entrant en la lletra petita, es converteixen en imports de 300 a 1.000 euros i per un màxim de 1.500 persones en un d'aquests casos, ben similar a tots els altres. És a dir, per a qui no té ni cinc, qualsevol ajuda és un bé del cel, però aquestes quantitats no serviran per salvar ni una empresa industrial ni un bar de carretera. La realitat és que el teixit productiu està sol i sol haurà d'afrontar les conseqüències d'una recessió que esclatarà amb un força mai vista. El govern de Catalunya dona 200 euros als aturats amb un límit. S'anuncià una altra oferta per a autònoms de 2.500 euros. Es van acabar els fons a la matinada. Adjudicats com en les compres d'entrades pels grups de rock més potents. En uns minuts, tot venut. Tots els dels cinc nivells d'administracions que hi ha aquí saben, tot i que no ho diuen, que el que ofereixen és un medicament placebo per a un malalt que requereix una teràpia de xoc. Fins i tot Sant Fruitós, segurament el més ric i potent dels nostres pobles, pot regalar roses per Sant Jordi i mones per Pasqua però no té nervi financer suficient per ajudar amb res determinant les companyies que són al seu terme. Per tant, convé que la societat que naixerà (segurament amb un part de gran dolor) s'acontenti amb l'esforç propi, individual i col·lectiu, mentre s'anirà convencent que ningú eteri ni paraestatal apareixerà per resoldre els problemes que es faran evidents i de forma creixent en els propers mesos. I en algun moment, quasi al final del patiment podria aparèixer una brigada, coneguda pels iniciats com «la troica», que apliqués una cura més pròpia per a cavalls que per a humans. Tristament, crec que per una vegada un remei contundent no seria pitjor que seguir malalts i sense tractament efectiu. I els que esperen un helicòpter llançant diners, que perdin tota esperança.
