Em pregunto per quina raó els polítics amaguen les seves iniciatives rere noms pomposos més útils per fer acudits que per transmetre informació. El «Pla per a la transició cap a una nova normalitat» és de fet un «vague esbor-rany per aixecar restriccions». Dius això i tothom entén que no saps on vas. Dius «nova normalitat» i enganyes l'auditori, perquè sembla que estiguis en possessió d'un model, d'un esquema, d'un mapa del nou territori, i no és veritat. Els governants van tan perduts com aquell esquimal al desert que buscava foques sota les dunes.
De com seran les coses d'aquí a dos mesos només en podem entrellucar la diferència abismal amb com eren fa dos mesos. Però no serà cap nova normalitat perquè encara estarà tot en moviment, en mutació accelerada, en canvi frenètic i imprevisible. Les realitats provisionals no tindran cap garantia de convertir-se en pautes estables, i sense normes no hi ha normalitat. És molt probable que les lleis i les actituds del juliol siguin irreconeixibles quan arribi l'octubre, i encara més quan s'enceti el nou any. Vet aquí la nova normalitat. El pla del Govern s'hauria de dir «de navegació per la incertesa».
Quan les sirenes anunciïn el final del bombardeig sortirem dels refugis i veurem un paisatge de desolació, runes, fum, gent desorientada que busca i no troba les velles seguretats. Si aquesta ha de ser la nova normalitat, jo m'amago. La reducció de la pandèmia a nivells compatibles amb recuperar la mobilitat serà només el punt d'arrencada per a la gran tasca de reconstrucció, sempre vetllant l'amenaça que les restes del coronavirus no ens ataquin per sorpresa a mig esforç.
Aventurar pronòstics sobre el ritme de recuperació econòmica voreja l'esoterisme. Només sabem que els estats amb una reserva acumulada de superàvits ho tenen més fàcil i els deficitaris crònics, com l'espanyol i l'italià, ho tenen més difícil. L'exministre grec Gianis Varufakis imagina els homes de negre imposant austeritat a Madrid i a Roma a canvi de rescatar el deute inevitable que Alemanya no assumirà de franc perquè ni els ciutadans ni els tribunals no ho permetrien. Aquesta nova normalitat s'assembla massa a la de Zapatero fa deu anys.
Mentrestant Quim Torra promet que no retallarà perquè s'endeutarà tant com calgui. Com si només depengués d'ell. La confiança del president a aconseguir préstecs il·limitats sense condicions és admirable.
