Coincidint amb els 75 anys del final de la Segona Guerra Mundial a Europa més d'un s'ha atrevit a comparar les conseqüències socials, econòmiques i morals de la pandèmia i les mesures per fer-hi front amb els efectes d'aquell devastador conflicte. Ni en vides perdudes, ni en capacitat productiva destruïda o en infraestructures desaparegudes la comparació té cap sentit. En termes d'autoconeixement col·lectiu i canvi de paradigma, tampoc. L'any 1945 comprovàvem el que ja sospitàvem després de la Primera Guerra Mundial, que el progrés humà no és lineal ni inevitable i que el desenvolupament tècnic i cultural són perfectament compatibles amb la barbàrie més absoluta. El camí d'esperança i optimisme iniciat amb la il·lustració trobava dolorosament el seu límit. Des d'aleshores, la nostres expectatives de futur ja no han estat les mateixes i l'escepticisme i el sentit tràgic de la vida han esdevingut inevitables companys de viatge, si més no, a Europa i Occident. Amb el coronavirus, en canvi, no estem descobrint res -res realment important- que no sabéssim. La crisi sanitària ens farà més conscients -espero- però no substancialment més savis.

Tornant a l'economia, fa 75 anys la roda estava destrossada i calia reconstruir-la, materialment; ara, en canvi, la roda ha disminuït dràsticament la seva velocitat de gir, però està pràcticament intacta. El problema és que, com sabem de les crisis cícliques del capitalisme, tornar a fer girar la roda, refer el circuit producció-ocupació-demanda-producció i les seves externalitats positives: impostos i serveis públics, no és tan fàcil. La bona notícia és que, en principi, ara tothom aposta per un cert tipus de keynesianisme, és a dir, perquè sigui l'estat el que, a base de gastar, avalar i invertir torni a posar en marxa la roda. Veurem fins a quin punt això serà així, quins seran els mecanismes i les quantitats concretes que el nostre banc central (l'europeu) posarà en circulació i quines conseqüències tindrà per a les respectives motxilles de deute. El que sembla clar, però, és que de diners n'hi haurà molts però no infinits i que per tant -i aquí volia anar- les administracions públiques en general hauran de prendre decisions sobre com gastar-los, a qui s'ajuda més i a qui menys, quins models de negoci convé salvar i quins deixar caure, quins sectors de l'economia convé reforçar i quins aprimar. En l'àmbit espanyol la resposta a situacions sempre és la mateixa: turisme, construcció, automòbil i aliança de ferro amb l'Ibex 35.

I, no obstant això, és en moments com aquests, amb el motor gairebé parat, quan es pot fer virar, ni que sigui una mica, el transatlàntic. Veurem ara si el govern més d'esquerres que ha tingut el Regne d'Espanya des del 1939 és capaç d'aprofitar la ocasió i apostar per un model econòmic alternatiu i modern, amb un sector públic potent, protecció per a les petites i mitjanes empreses i amb molta més producció i consum verds i de proximitat.

No, jo tampoc hi confio.