Deia en el meu últim article que una de les referències que quedaran a l'àlbum personal que es formarà en la meva memòria d'aquest episodi històric del coronavirus serà una empremta sonora. Em referia al so del silenci. El silenci sòlid, espès, perceptible, que s'ha pogut escoltar en pobles i ciutats durant els dies de màxim confinament. D'icona visual trio una imatge que penso que, quan tot ens ho puguem mirar amb una certa perspectiva històrica, sintetitzarà el que en gran part ha estat aquesta pandèmia. Aquesta icona és la mirada a la qual s'ha vist confinada (permeteu-me la metàfora) l'expressió dels nostres sanitaris lluitant en primera línia. Tots aquests ulls ressaltats pel marc que els confereix la gorra i les mascaretes i, en els millors dels casos, unes ulleres protectores i un vestit gairebé intergalàctic. Els sanitaris no només estan vivint unes setmanes duríssimes de treball i tensió, sinó que aquesta situació es veu agreujada pel distanciament físic a què la malaltia els força amb relació als pacients. I ho han d'expressar tot amb la mirada: els ànims, les pors, els dubtes i el coratge. Una estètica que els fa encara més valedors d'una heroïcitat que ara molts els atorguem (segurament a deshores) i que ells rebutgen. Per mi, però, són mirades amb poder. El poder de parlar.
