Us imagineu que al Bages en poc més de dos mesos s'haguessin estavellat dos avions Airbus 320 plens, dels que porten 220 persones més tripulació? I dos més a l'Anoia? Tots morts. Funerals multitudinaris, banderes a mig pal, commoció generalitzada i amb la població aterrida, amb pànic d'agafar un avió durant anys i potser tota la vida. Ningú no volaria si a Catalunya haguessin caigut en picat prop de 30 avions més, i a l'Estat, si no fallen els comptes, se n'haurien desplomat com a mínim 120. Davant d'un panorama com aquest, el primer que faríem seria demanar-nos què ha passat? Per què han caigut? Com donem suport als familiars de les víctimes? Com ho fem per compensar econòmicament els perjudicats? Què hem de fer per aconseguir uns avions segurs? Com recuperem la confiança? L'últim que voldríem és que els polítics prioritzessin els interessos de les seves respectives escuderies o partits.

Davant d'una situació crítica com aquesta és desesperant veure i llegir notícies plenes d'insensatesa de molts polítics, com si a l'Estat, com a mínim, no hi hagués 27.000 defuncions, 27.000 famílies i els seus entorns en ple dol. La gravetat de la crisi sanitària ha agafat tothom a contrapeu, els de dretes i els d'esquerres, els laboristes i els conservadors, els demòcrates i els republicans, els independentistes i els unionistes. Els epidemiòlegs i els viròlegs, els hospitals i les residències. Amb comptades excepcions, tothom ha anat a remolc. Per tant, de què serveix tirar-se tanta porqueria els uns contra els altres.

Als estats democràtics, la crítica és indispensable i ens fa créixer, però la hipocresia i l'egoisme del poder pel poder ens situa a la categoria més baixa dels valors humans. Hi ha algunes escletxes i alenades per fer-nos pensar que hi ha persones, amb responsabilitats, que posen al davant els interessos socials als dels partits. En les reunions virtuals entre presidents de les comunitats autònomes s'ha detectat que l'emergència és capaç d'unir persones ideològicament distants, però que tenen clar que ara només hi ha una prioritat, que és vèncer la crisi sanitària. O que, seguint el paral·lelisme, deixin de caure més avions. Tot seguit ens haurem de refer econòmicament i socialment.

El millor exemple de saber fer les coses d'una manera diferent el trobem en les cinc formacions que integren l'Ajuntament de Manresa, algunes tan allunyades com Fem Manresa -marca que integra la CUP- i Ciutadans. Aquests dos grups, amb PSC, JxCat i ERC, han estat capaços de posar-se d'acord i emprendre un camí conjunt que ha de donar resposta a la nova ciutat que han d'atendre. Una ciutat i una zona d'influència extremadament castigada pel virus, des del vessant epidemiològic i l'econòmic, amb més atur i més misèria. Som a la zona alta del rànquing negatiu. Sabem que tenim una població extremadament envellida, sabem que som veïns amb l'Anoia -principal focus de la infecció-, sabem de la greu problemàtica a la majoria de residències, però ens falta molt per saber... En aquest context és d'agrair que Manresa sigui un exemple de treball conjunt de tot el consistori i que s'hagin definit unes línies de treball que s'hauran d'executar amb la complicitat d'entitats, agents socials i el conjunt de la població. Segur que hi haurà discrepàncies, però tots han decidit anar pel mateix camí.

A Badalona i a Cervera volen els punyals en la lluita pel poder. S'agraeix que Manresa sigui exemple en el qual es poden emmirallar moltes institucions i molts líders polítics.