Aquesta epidèmia del coronavirus la pateix tothom sense distinció de classes socials. Les seves conseqüències, però, hi ha qui les pateix més que d'altres i en pitjors condicions. Les persones grans, els sensesostre, els refugiats, els immigrants, els sensepapers, els treballadors/es que han perdut la feina... Milions d'immigrants i refugiats que han de suportar un doble confinament, el d'ara i el que pateixen des de fa molts anys malvivint en uns assentaments inhumans. Persones que ho estan passant molt malament i que ben segur els espera un futur pitjor. Éssers humans ignorats i marginats pels governants.

L'ajuda humanitària també s'ha vist afectada per les restriccions dels desplaçaments. Fins avui, els vaixells de rescat de les ONG continuen amarrats als ports, ja que no disposen de permís per continuar la seva activitat solidària.

Segons l'ACNUR (Organisme de les Nacions Unides per als Refugiats), al món hi ha 71 milions de persones que s'han vist obligades a fugir de la seva llar per motius de conflictes diversos com guerres, persecució, fam... D'aquests desplaçats, n'hi ha 26 milions en situació de refugiats, entre els quals més de la meitat són menors de 18 anys. Famílies desarrelades que ho han perdut tot i que es veuen obligades a desplaçar-se per poder sobreviure. Els refugiats són els grans oblidats per la diplomàcia internacional. Malviuen suportant dures condicions climatològiques i amb alarmants mancances de serveis bàsics com són la sanitat i l'alimentació.

De camps de refugiats se'n poden trobar als diferents continents. Camps que s'han acabat convertint en assentaments permanents. Algun d'ells des de l'any 1948 (ja fa 72 anys), quan va desencadenar-se el primer dels conflictes armats entre àrabs i israelians.

L'oblidat poble sahrauí fa 45 anys que malviu al desert algerià. Als cincs campaments situats a la regió de Tindouf hi estan confinades 180.000 persones que subsisteixen en una precarietat extrema. La violació dels drets humans al Sàhara Occidental -com en altres indrets- és constant. L'ONU ha aprovat una dotzena de resolucions referents al dret a l'autodeterminació dels sahrauís i el Marroc les incompleix sistemàticament. Les ignora repetidament i no passa res. La permissivitat dels organismes internacionals és vergonyosa. Cal no oblidar la responsabilitat del darrer govern franquista quan l'any 1975 va trair-los amb l'acord tripartit (Espanya, Marroc, Mauritània) que va facilitar l'ocupació del territori.

El Líban és el país que més refugiats acull amb relació al seu nombre de habitants. En un país amb 6,8 milions de persones hi ha 1,5 milions de refugiats sirians i 400.000 de palestins. El camp d'Ain al-Hilweh acull 100.000 palestins reclosos en 2 quilòmetres quadrats.

A Bangla Desh, el camp de Kutupalong-Balukhali, considerat el més gran del planeta, alberga 670.000 persones.

A Uganda, el camp de Palabek allotja uns 50.000 refugiats i diàriament reben una mitjana de 300 persones que fugen de la guerra i la fam de Sudan del Sud.

A Jordània hi ha el campament de refugiats de Zaatari amb 80.000 persones. És el campament que té més refugiats sirians desplaçats pel conflicte bèl·lic iniciat fa 9 anys.

A Kenya, el camp de Dadaab aixopluga més de 200.000 persones. La majoria, procedents del conflicte bèl·lic de Somàlia.

Europa també té la seva pròpia vergonya. El camp de refugiats més gran, amb 20.000 persones, és el de Moria, a l'illa grega de Lesbos. Els refugiats acollits el qualifiquen com un infern. Malauradament, la llista de camps de refugiats és extensa i se'n poden trobar a Pakistan, Índia, Turquia, Etiòpia, Gaza, Tanzània...

Les dades relacionades provenen de l'ACNUR i altres organitzacions humanitàries.