Tantes estones que passem junts i tan poques coses que ens diem. Parlem. Parlem sovint, és clar. Però no em refereixo a les converses imprescindibles perquè aquests dies monòtons rutllin. Vull dir explicar les coses de dins, les que ens mosseguen, les vergonyes incòmodes que s'amaguen en aquell lloc imprecís sota les costelles, entre el cor i el melic. Sí, més o menys aquí on et poses la mà. Mai ens ho han posat tan fàcil per conèixer-nos una mica més. Sempre queda alguna illa deserta. Tampoc no cal dir-s'ho tot, només l'essencial. El misteri i la intimitat cal preservar-los. Hi ha gestos teus que encara no sé interpretar. Com quan somrius sorneguerament mentre prepares el sopar. No sé què penses.
Recordes quan va començar el confinament? Tothom estava espantat. Semblava impensable no poder sortir al carrer. I ens hi hem habituat. Per força. Tenim una manera de viure ben estranya. Somiem tenir un habitatge amb totes les comoditats i, després, ens passem el dia a fora. No l'aprofitem ni quan arriben les vacances. Planifiquem viatges i com més lluny millor. Aquest estiu, ja ho veuràs, tot serà diferent. Com abans. A la segona residència, els que en tinguin, i si no, més setmanes a casa. No ens costarà tant quedar-nos-hi, sobretot als que som més pobres del que érem.
Mira que jo em pensava que el primer que faríem quan comencéssim les fases de desconfinament seria córrer a abraçar familiars i amics. A Tarragona, que han estat dels primers, han anat, desesperats, a fer cafès i vermuts amb tapeta als bars. No sé com sobreviuríem sense bars en aquest país. Seure en una terrassa és el paradís terrenal, la imatge de la bona vida. La veritat és que jo ara ja necessito trobar-me amb la gent que estimo. Reunir-m'hi de veritat, no virtualment. Enyoro l'escalfor, les abraçades, els matisos de les mirades. Moments. Els dispositius electrònics ens han ajudat a mantenir el vincle, a fer-nos costat, a fer-nos presents, però són freds, plans, enganyosos, sense matisos. I la vida n'és plena, de matisos, i els mots ens ajuden a trobar-los. No riguis. Tinc un munt de paraules enquistades que hauré de treure abans no es rebel·lin i em facin mal.
D'aquest enclaustrament em quedo la frase que va dir el miner que surt en un dels capítols de l'última temporada de la sèrie La casa de papel. Diu alguna cosa així com: «No hi ha res que no s'arregli amb pic, pala i una radial». Potser sí que tot és pot reparar amb les mans i unes bones eines. Ai, com trobo a faltar les mans, les mans que ara s'amaguen, que no toquen, que rentem i desinfectem amb obsessió. A tu sí que et toco. Va, aprofita-ho i demana'm què vols saber de mi. Toca'm una mica més, esgarrapa'm una mica més. Va, que potser passarà molt de temps abans no ens obliguin a tornar a estar junts així, com ara.
